30 de gener, 2008

Què faig, eh? eh? eh?


Resulta que si voto a Zapatero em tornaran 400 dels euros que m'han roba... que m'han mang... que m'han pr... que vaig pagar bitllo bitllo a la darrera declaració de l'IRPF, o de la renda o del patrimoni o de nosequè.

Jo em pregunto: si sobraven i no calia, per què me'ls van rob... prend...mang...per què els vaig haver de pagar? i si no sobraven, per què, en comptes de tenir cura que la sanitat, l'educació, els transports, etc,etc, vagin bé perquè jo no em senti estafada, ara me'ls volen donar perquè me'ls gasti en un parell de modelets de rebaixes o fent l' aperitiu al Bulli? No ho entenc!
Resulta que si voto Rajoy, em rebaixaran els impostos i reformaran l'impost de successions.
Si el poden reformar, per què no ho fan? I si no poden, per què diuen que ho faran? Si podien abaixar els impostos, per què no ho feien?

Què pretenen? Que estiguem contentets o que continuem gastant per contribuir, d'aquesta manera, a que la societat cada dia sigui més consumista?
Algun partit s'ha plantejat repartir entrades gratis per anar al cine, ara que sembla que els internautes ,tan dolentots que anirem tots a l'infern, estem enfonsant la indústria cinematogràfica?
O potser repartir xecs de combustible per tal que els delinqüents que anem amb un 4x4 no ens sentim tan miserables?
Hi ha alguns polítics que vendrien a sa mare per un vot! Colla d'impresentables!!!

Atenció, però! Sé de bona tinta que encara n'hi ha alguns que continuen anant de bona fe. I ho haig de dir, perquè els que em coneixeu sabeu que mai he ficat tothom al mateix sac, perquè sempre hi ha honroses excepcions.

Imatge:http://www.bfotos.com/albums/finanzas/rajoy-zapatero.jpg

27 de gener, 2008

Benvingut a la vida

Martí (26-01-2008)

Sabeu què em passa? Doncs que de tantes paraules com tinc, no tinc paraules per descriure el que he sentit durant totes les hores posteriors al moment en què el meu fill m'ha trucat per dir-me:

-Mare, venim a portar el gos, em sembla que anem de part.

Això fou divendres a la tarda. Van venir tots dos a portar-nos el gos, tal com havíem quedat. Mare meva, jo ja fa quatre anys que no tinc gos, el gat no óna cap mena de feina, el gos s'ha de treure al menys tres vegades al dia, ja me'n recordaré?

- Ja te'n recordaràs, d'agafar un nadó?
- Això no s'oblida, fill. I es torna a aprendre ràpid!

- Doncs ja veus! el gos... - riem tots.

La V. seu al sofà, amb aquella carona que fem les dones quan estem a punt de ser mares, sabem que no hi ha confusió possible. Està ben preparada, vol part natural. La meva generació - som les darreres del pentotal i les primeres de l'epidural- encara ens preguntem i els preguntem a elles, a les que seràn mares ara mateix:

- N'estàs segura, de que vols un part natural?

I tant, que n'està, la V, de segura. Des del primer dia. I en J. també. Hi ha pocs hospitals, avui en dia, en què tot són tecnologies i on hi ha un excés de cessàries, hi ha pocs hospitals que respectin la voluntat de les mares. Que no les esclavitzin amb oxitocines i amb històries... que les deixin viure el miracle de la maternitat de la manera més natural. Però n'hi ha algun. I ells n'han escollit un, a Salt, a prop de casa, uns trenta minuts aproximadament.

Seiem tots quatre. El gat i el gos es mesuren les forces però sembla que es portaran bé. De fet, ja es coneixen. Han conviscut hores senceres, en sopars, en dinars, en visites, s'han flairat moltes vegades, pero avui el nou inquil·lí s'ha dut la cofa i tot. El Xat deu pensar "això no és normal", però tot va bé.

La V. va tenint contraccions, però tots sabem que encara no és hora. M'aixeco i poso música. Bach.

Bach m'ha acompanyat sempre en moments delicats.Moments d'estudi, moments de calma, moments de reflexió, moments d'eufòria, moments de plor. Aquest és un moment de joia. I escoltem la respiració de la V, acompassada amb el Concerto for oboe d'amore in A major, BWV 1055. En qualsevol cas, és una música combinable amb totes les emocions. Estem tots tranquils, en pau, en la dolça espera.

Al capvespre les contraccions comencen a pujar de to. En el moment oportú s'acomiaden de nosaltres i se'n van... el fill ja arriba.

Us asseguro que aquest ha estat un dels moments més dolços de la meva vida.

A tres quarts de vuit del matí naixia el nostre primer nét. Fill del meu fill, continuador de sentiments i emocions, un nadó que tot just ha d'aprendre a viure. Intentarem ensenyar-n'hi, entre tots, amb tot l'amor del que siguem capaços.

Benvingut, Martí!

22 de gener, 2008

Barretxa (again)

La Borsa cau. uauuuuuuuuuu!

Hi ha un pànic generalitzat.

La gent parla del crack del 29, com si hi entengués gaire, la gent! (ep, que jo també sóc gent)

Joan Hortalà i el professor Fabià Estapé - que hi entenen- parlen d'una crisi de tres mesos.

Jo no he llegit mai el Financial Times. Ni crec que ho faci mai. Però queda molt bé, sentir els tertulians a les diverses emissores de ràdio, parlant del Financial Times.

Què passa? que la gent ja no consumeix? Mentida! La gent consumim més que mai, perquè ja fa anys que ens han ensenyat que per viure hem de consumir.

Què faríem, els pobres mortals, si no fos perquè podem anar a comprar?
Què faríem, sense acumular i acumular?
Què, si no ens poguéssim canviar el cotxe cada tres o quatre anys?
Què si les faldilles, els pantalons, les sabates, les botes, les bosses, les corbates, les americanes... duréssin - com abans- quatre o cinc temporades?
Ens veuríem passats de moda i això és un pecat que no podem consentir, que no ho veieu?
No ho enteneu? no podem deixar de consumir perquè llavors el sistema capitalista se n'aniria en orris... i tots hi estem ficats fins als bigotis.
Per això, posem-nos tranquils. (Tranquils?)

La benzina no para de pujar, els productes de primera necessitat tampoc.

Quan val, ara, una barra de pa?

El cafè del mig matí ha passat de costar un euro deu a costar un euro i mig.

Però els sous no s'apugen. Què farem? (mala cara quan morirem) i, de moment, aguantar com uns jabatos. Que tots som molt soferts i ja veureu com no passarà res.

O si?

A qui penseu votar? (ja, ja sé que no m'ho direu)... jo tinc molt clar a qui no votaré.

Però no tinc gens clar a qui li he de donar el meu vot de confiança.

Si és que no puc confiar en ningú, carai, que tothom va a la seva!!!! i, lamentablement, la seva és... agafar la poltrona i no deixar-la mai més. I al poble - com deia La Trinca, al poble que el donin pel ... shubidubiuà-uà-uàaaaaaaaa! que ja té les conferències de Sant Vicenç de Paúl.


La Bolsa cae. Arggggggg!

Pánico generalizado.

La gente habla del crack del 29, como si entendiera algo. ¡Cuidado, yo también soy gente!
Joan Hortalà y el profesor Fabià Estapé - que entienden del asunto- hablan de una crisis de unos tres meses.

Jamás he leído el Financial Times ni creo que lo haga nunca, sin embargo, los de las tertulias radiofónicas hablan del Financial Times como si ... bueno, quizá si, ellos lo leen (faltaría más, sino, no podrían hablar del tema con esa soltura)

¿Qué pasa? ¿Que la gente no consume? ¡MENTIRA! La gente consumimos más que nunca, de otro modo el sistema capitalista se vendría abajo y estamos todos metidos hasta los bigotes, en el sistema capitalista. Nos han enseñado que venimos a este mundo a consumir.

¿Qué haríamos, los pobres mortales si no pudiéramos comprar? ¿Qué, si no pudiésemos acumular y acumular?
¿Qué, si no pudiésemos cambiar el coche cada 3 o 4 años?
¿Qué si los productos de moda durasen cuatro o cinco temporadas como antes? pobres de nosotros, nos veríamos pasados de moda y ese es un pecado que la sociedad no tolera.
Tranquilicémonos. (¿Tranquilizarnos?)

Los productos de primera necesidad no paran de subir
¿Cuánto vale una barra de pan?
El café de media mañana, que el año pasado costaba un euro diez, ya vale un euro cincuenta.

pero los sueldos no suben. ¿Qué haremos?... pues aguantar, como unos jabatos, que para eso hemos venido a este mundo a sufrir y a aguantar. Y no pasar´´a nada.

¿O si?

¿A quién votaréis? Seguro que no me lo queréis decir, que os veo! yo tengo muy claro a quien no votaré, pero no a quien votaré. Siempre me acaba pasando lo mismo y es que no puedo confiar en quienes sólo quieren la poltrona para no soltarla... lo de la canción que cantaba La Trinca no lo pongo porque en castellano no sé como traducirla y porque los de La Trinca también cambiaron de chaqueta hace mucho tiempo.

A Dios rogando y...

19 de gener, 2008

Va de memes


El meu estimat Gatot m'ha passat un meme. Copio literalment del seu bloc de què va, aquesta vegada:

L'enunciat és "relativament" senzill:"Digues tres coses que sempre duus a la maleta quan vas de viatge i una que t'agradaria dur i que no duus mai o gairebé mai. I tant.... heu de dir el perquè. Pasar-ho a 4 persones."

Es suposa que no cal que digui que porto la roba necessària i les mudes necessàries per al nombre de dies que hagi de passar fora. A partir d'aquí, diguem que:

1) Mai no viatjo sense un mínim de "necesser". Encara que el viatge sigui de dos dies. La meva crema per la cara, xampú i condicionador pels cabells (mai no em rento el cap amb xampú d'hotel) quan duia la melena tan llarga era imprescindible. Ara diria que ja m'és una mica igual, mai hauria dit que el cabell curt era tan pràctic, així que potser d'ara endavant canviï aquesta mania. La crema hidratant pel cos, però, és sagrada (fins i tot pel Camí de Santiago. Era pes, però un pes del què no podia prescindir)

2) Un llibre, que pot ser el que estigui llegint o un per començar, un quadern per escriure amb llapis o ploma (mai bolígraf) i uns mots encreuats o autodefinits. Si no tinc llibre, llapis i paper i uns mots encreuats o uns autodefinits (sudokus no valen) no vaig "tranquil·la", són com amulets. Val a dir que gairebé sempre, per curt que sigui el viatge, llegeixo, escric i faig alguns mots encreuats. O sigui: és una mania, però ho faig servir.


3) Sabates còmodes perquè m'agrada molt patejar-me les ciutats o els pobles a peu. Allò de fer turisme amb talonets ho trobo francament d'idiotes... com deia l'àvia d'una noia que conec, "el que et farà patir més a la vida no són els homes, com es podria pensar, sinó ... els peus!!!!" per tant, imprescindible, calçat ben còmode!


4) M'agradaria recordar-me sempre de portar roba per si em ve de gust anar a córrer, però ja fa un parell d'anys que no m'ho emporto, o no sempre, ja que els meus genolls em juguen males passades i, com ja he dit, prefereixo caminar. Per tant: què no porto i m'agradaria portar? roba per sortir a córrer. I m'agradaria perquè si la portés voldria dir que "encara" puc córrer sense problemes i el no fer-ho implica que l'edat no perdona, aiiiix, snif,snif,snif!

Paso el meme a: Glorieta, Deric, MIB i Oleastrum
y, por descontado, a todo aquél/aquella que desee hacerlo.

Imatge: bp1.blogger.com/.../QiHMrjJjxiA/s400/MALETAS.gif
Traduzco cuando vuelva de caminar.
Bueno, perdón, pero no tuve tiempo antes...
Dije que mi querido Gatot me ha pasado un meme que consiste en:
"Di tres cosas que llevas en la maleta cuando te vas de viaje y una cuarta que te gustaría llevar pero no llevas nunca o casi nunca... naturalmente, tienes que explicar por qué. Pásalo a 4 personas."
Y yo decía que se supone que ya llevas lo necesario para pasar unos días pero que las tres cosas que nunca me dejo son éstas:
1) Mi neceser, con la crema para la cara, el champú y el suavizante para el pelo. Decía también que nunca uso el champú que hay en los hoteles y que cuando llevaba el pelo largo era una norma que nunca me saltaba, sin embargo ahora, con el pelo corto, casi me da igual. Y lo que seguro seguro que no me dejo nunca - ni siquiera en el camino de Santiago, aunque era peso- es la crema hidratante para el cuerpo. Manías...
2) Un libro que puede ser el que esté leyendo en el momento o bien uno para empezar, un cuaderno y un lápiz o pluma (nunca bolígrafo) y unos crucigramas o autodefinidos. Todo ello - el paquete junto- es como un amuleto y puedo asegurar que, aunque sea poco o tenga poco tiempo, suelo leer, escribir y hacer algún crucigrama. O sea: llevo peso pero lo utilizo.
3) Zapatos cómodos. He visto a más de una, hacer turismo por calles empedradas y subir a lo alto de castillos con los taconcitos, algo que me parece de lo más idiota. Y digo eso porque la abuela de alguien que conozco, siempre dice "si hay algo en esta vida que te va a hacer sufrir, no son los hombres, como cabría suponer, sino los pies". ¡Cuánta razón lleva, señora! Por lo tanto, calzado cómodo.
4) Y por último, algo que me gustaría llevar pero que hace un par de años que ya no llevo, es ropa para salir a correr, más que nada porque, con todo el dolor de mi corazón, ya no corro, y es que la edad no perdona, snif,snif, buaaaa...
y luego he dicho que le pasaba el meme a Glorieta, a Deric, a MIB y a Oleastrum... y creo que no he dicho nada más, pero si se lee algo más entre líneas que yo no sepa... háganmelo saber, ¿vale?

Per l'Albert

Doncs això, per l'Albert.




Vaig descobrir Nick Cave a través d'un noi molt jove, de l'edat dels meus fills, que vaig conèixer en un xat del mIRC sobre música. Ell va saber que hi havia òperes "que no eren un pal" i jo vaig saber que hi havia músics de pop rock, després de Pink Floyd i Cia, que no només "no atabalaven", sinó que a més a més em podien agradar molt. Com Nick Cave... o com el duo Lacrymosa, del qual ja en parlaré un altre dia. Sempre es poden aprendre coses, i molts cops, dels molt joves, tot i que hi ha molta gent que pensa que la veu de l'experiència sempre ha de venir d'algú més gran, i, en canvi, no sempre és així...

Descubrí a Nick Cave a través de un chico muy joven, de la edad de mis hijos, que conocí en un chat del mIRC sobre música. Él supo que había óperas y música clásica que "no eran un palo" y yo supe que había músicos de pop rock, después de Pink Floyd y Cia, que no solamente "no dan la lata" sino que a demás, me podían gustar mucho, como Nick Cave o el dúo Lacrymosa, del cual hablaré otro día. Siempre pensamos que hay que aprender de la voz de la experiencia. Es cierto. Pero esa experiencia no siempre viene dada por la gente mayor. A veces los jóvenes saben mucho. Vale la pena hacer intercambio de saberes.

Video: Where The Wild Roses Grow , Nick Cave & Killie Minogue

17 de gener, 2008

what a wonderful world

No us agraden, les versions? Amb quina us quedeu, de les tres?

¿No os gustan, las versiones? ¿Con cual os quedais, de las tres?


la clàssica... (Loui Armstrong)


l'actual... (shane macgowan & nick cave)


la country... (Eva Cassidy)

16 de gener, 2008

Diálogo con mi blog

- Hola blog...
- Caramba, Arare, dichosos los ojos.
- ¿Por qué dices eso?
- Tú misma...piensa. ¿Cuánto tiempo llevas sin saludarme en mi idioma?
- Bueno, pero te saludo en tu otro idioma.
- Ya. Si. ¿Qué te pasa, Arare? ¿Estás trasladando tus problemas con Rajoy a quien no tiene ninguna culpa de nada? ¿Ya no quieres que los amigos que no te entienden en catalán puedan leerte?
- Bah! Para lo que tienen que leer...
- Bueno, esa es otra.
- ¿Qué quieres decir?
- Quiero decir que aparte de que hace meses que no me traduces, lo que dices, francamente... ¿cómo te diría yo?
- Mira guapo, yo digo lo que me sale del... alma ... en cada momento y en cada ocasión. ¿O crees que voy a decir lo que me escribas tú en un guión? ¿Por quien me has tomado?
- No, yo no he dicho eso, pero me sabe mal por tus amigos.
- Huy si, mira, el blog se ha vuelto solidario.
- No digas estupideces, mujer. ¿Te das cuenta a qué cantidad de amigos has dejado fuera, con esta maniobra idiota?
- ¿Maniobra idiota?
- Si. ¿Qué culpa tiene la gente de a pie como tú y como tus amigos, de que los políticos quieran enfrentaros? ¿Te lo has preguntado?
- Bueno, yo sólo reivindicaba un poco lo que me parece justo...
- ¿Y te parece justo que tus amigos de siempre no puedan leerte?
- Blog, para lo que tienen que "leerme", flaco favor les hago traduciendo. Así, mira, todo eso que se ahorran.
- Eso es una estupidez. ¿No te gusta que te lean?
- Vanitas vanitatis. Pues claro que me gusta.
- A ellos también.
- ¿Qué quieres decir?
- Exactamente eso. No los cuidas. Y a los amigos, si no se les cuida, se acaban perdiendo. A ver, confiésate a ti misma - que yo lo sé porque me queda todo registrado- ¿cuántas semanas llevas sin ir a ver a Charruita? ¿O a Ignacio? ¿A Angelusa?¿A Laurabaires? ¿A Oleastrum? ¿A Isaac? ¿Al teleoperador? ¿ Al monstruo de las galletas?... y me dejo a más de la mitad. ¿Qué te pasa, Arare?
- Pues...
- Yo te lo diré: has caído en la trampa de tus odiados políticos, esos que, en lugar de unir, que siempre había sido tu lema, lo que hacen es separar. Arare, Montse, sé sincera: ¡tú jamás habías sido así.
- El catalán es mi lengua, blog. Y yo quiero que me dejen expresarme en mi propia lengua.
- Pues exprésate en tu propia lengua. Pero no dejes de comunicarte con tus amigos. Ellos no tienen la culpa. ¿Tanto te cuesta, volver a traducir?
- Es que... estoy en plena fase "escribiente", blog. Quiero terminar mi novela este mismo año.
- Vanitas, vanitatis, tú lo has dicho.
- ¿Qué te pasa? ¿Crees que no la terminaré? ¿Que si la termino, nadie va a querer publicarla?
- Yo no he dicho nada de eso. Sólo te hago una reflexión. Alguien tenía que decírtelo. Ahora, tú misma, puedes obrar en consecuencia.
- ¡No tengo tanto tiempo, blog!
- ¡Tampoco lo tenías "antes"! y bien que lo hacías.
- Es que son muchas horas de ordenador. Me canso.
- Pues escribe menos en mí. Pero no me dejes a los amigos fuera, ¡borrica!
- Caramba, eres un idiota, pero a lo mejor resulta que tienes razón... lo pensaré.
- ¿Tienes que pensarlo, pedazo de ... fíjate, ahora sólo me sale la frase en catalán, hay que ver... tú tienes la culpa: tros de quòniam!
- Jajajajaja
- Jajajajaja
- Ay! qué risa... aunque eso que acabas de decir, también es el nombre de un blog...
- Si, pero tú ya sabes que me refiero a ti, botija!
- Bueeeeeeeeeeeeno. Vale. No me taladres más, ¿quieres?
- Dejaré de taladrarte cuando atiendas a razones y pases de esos payasos de feria que te meten ideas tontas en la cabeza.
- Hecho. Te prometo intentar hablar menos y volver a traducir.
- Así me gusta. Oye... y que te vaya bien con la novela, ¿vale?
- Ay, ¿ahora te me pones tontito?
- Si es queeeeeeeeeee... anda, vete a ponerle la comida al gato, que desde aquí lo estoy oyendo que se queja. Agur!
- Hasta pronto... y graciasssssss

tros de quoniam = pedazo de alcornoque (más o menos)

14 de gener, 2008

Fora de temporada i amb música de Bach (III i últim)

Ara Òscar començava amb una fuga. El capellà era allà però no hi era. Com la Carme, que tancà els ulls i tornà a divagar amb el seu propi passat.

***



- Senyoreta, tenim un regal, de part de totes les nenes de la classe!- Havien acabat el festival que ella mateixa havia organitzat a l’aula, amb les seves alumnes de quart d’EGB. Era el 1974. Havien representat un parell d’escenes del pessebre, cada classe havia fet la seva. Les seves nenes acabaven de ballar una dansa treta del Danses d’arreu del món, vestides de pastores, per a un Nen Jesús de la classe de pàrvuls, que amb prou feines es podia estar quiet en braços d’una mare de Déu de terce. Les seves nenes havien ballat molt bé aquella dansa que, durant quinze dies, els havia ocupat les classes de gimnàstica i la Carme estava orgullosa de les seves alumnes i les seves alumnes ho estaven d’ella.



- Senyoreta, nosaltres hem fet una cosa diferent- li deien, totes cofoies d’haver estat les més originals i haver estat felicitades per les altres mestres – vingui, que tenim un obsequi per vostè.


Va haver d’agafar un taxi, per tornar a casa amb aquella panera que havien comprat entre totes i que havien emplenat anant de casa en casa, remenant el rebost i estant-se de comprar-se xiclets i llaminadures unes quantes setmanes. Va pensar que les recordaria sempre. Sonava Bach al tocadiscos de casa, quan va obrir la porta, carregada amb la panera. El seu pare somreia i Bach també, a través d’un dels seus Concerts de Brandenburg.


***
Bach somreia, també, a través de les mans d’Òscar, ressonant en aquelles parets cobertes d’història. No hi ha músiques alegres o músiques tristes. Tot depèn de l’ànim amb què hom se les escolta, llevat, és clar, d’aquelles que han estat concebudes com a rèquiem, per posar un exemple ... les paraules del professor de música ressonen encara a les seves orelles mentre Òscar i el capellà vell semblen arribar a l’èxtasi. No hi ha músiques alegres ni tristes... i tanmateix heus ací que es troba evocant els Nadals de la seva vida a través de la música, ni trista ni alegre, de Johan Sebastian Bach.



La Carme recuperà el sentit de la realitat a través d’una vibració a la butxaca de l’anorac. Amb un gest mecànic, acaricià el mòbil però es resistí a abandonar els records nadalencs i per això amb uns quants moviments hàbils i destres dels dits, el va apagar sense ni mirar-se’l. Gairebé al mateix temps, Òscar deixà de tocar.



- Cal que pari a l’hora del rosari - Ja els ho havia dit, el mossèn.
- Però si no hi ha ningú!- digué ella, en un intent d’allargar el concert.
- L’hora del rosari és sagrada, ja he fet prou deixant que aquest bon home toqués. Molt bé, per cert. Però ara començaran a arribar les veïnes i haurem de resar el rosari.
- Si, mossèn, moltes gràcies! - Òscar s’eixugà l’emoció dels ulls amb el dit. Somrigué, saludà el capellà amb una encaixada de mà i caminà cap al costat de la Carme.



- On són, els altres?
- L’han escoltat des d’un racó i suposo que li estan tan agraïts com jo mateixa. Mai ningú no ens havia ofert un concert tan emotiu. Moltes gràcies!

Òscar no sap, no vol i no pot dissimular el sentiment que l’embarga. El blau profund dels seus ulls li torna a transmetre aquella pau que ja va aconseguir transmetre-li el dia que havien parlat, tot caminant l’un al costat de l’altre, quan li deia “En realitat, Sant Jaume és allà, ben tranquil, al seu sepulcre, ignorant que una colla de pelegrins caminem al seu encontre. La pau espiritual no la trobarem ni allà ni enlloc, perquè cadascun de nosaltres ha de dur-la dins el seu cor. Tant és, si ets creient com si no “.


Els altres se li acostaren per felicitar-lo, per donar-li les gràcies pel concert improvisat que els havia ofert en aquell temple, per sempre més a a sea memòria. La Carme va treure’s el telèfon de la butxaca i va mirar de qui era la trucada perduda que havia vibrat feia una estona. Amb cert neguit va teclejar el número de telèfon i se’l dugué a l’orella.

- Jordi?
- Mare!
- Si, que passa res?, he trobat la teva trucada perduda...
- No, no, al contrari! Estaràs contenta. Tu que sempre deies que els fills ens hem fet grans i que feia massa temps que per Nadal no hi havia un vailet a casa, doncs ja no ho podràs dir més. N’estem esperant un!


La Carme es va eixugar les llàgrimes i va saber que al seu cor era Nadal. Un Nadal fora de temporada i amb música de Bach.



París, 11 de juliol de 2007

Música 1.- Bach - Art of fugue - Contrapunctus 4 - Gould

Música 2.-Bach - Concerto for oboe, violin & orch. BWV1060, #1 Allegro (Performed by: Ludmiła Worobec-Witek (violin), Tytus Wojnowicz (oboe), Artur Jaroń (piano), Capella Bydgostiensis (orchesta conducted by Mirosław Jacek Błaszczyk).

Fora de temporada i amb música de Bach (2)

La mare anava tan carregada que, des d’un moment d’il•luminació que foradà el seu egoisme infantil, va dir-li:
- Que vols que t’ajudi?
- Si, filla, ajuda’m, que entre totes dues ho portarem més bé.
- I per què comprem tant, avui, mare?
- Que no ho saps, que ve Nadal, que dinarem tots a casa, que hi haurà els oncles i les cosines, que...
- És per això que ara no hi ha escola?- la va interrompre
- És clar! Ara ja no hauràs d’anar a escola fins passat Reis.
No va dir res, va pensar que enyoraria els seus amics però es va alegrar que haguessin de venir les cosines, el seu cap va començar a fer plans, però va ajudar la mare a dur aquell cabàs cofoi d’herbes pel brou, una nansa cada una.
– Així sembla que no, però no pesa tant!
Es van parar a la pastisseria i en van sortir amb dues barres de torró, una de Xixona i una de xocolata.
- Vols que comprem neules?
- Si, si! Gairebé m’agraden més que els torrons!
- I al pare, al despatx, li regalaran un parell de barres més, amb això ja farem, què et sembla?
A la Carme no li semblava res i li ho semblava tot. Arribant a casa, l’àvia escoltava música i no eren pas nadales. La Carme es va estranyar, però l’àvia li aclarí que allò que sentien era d’un compositor molt important que es deia Bach. Quina música més estranya i més bonica –va pensar, mentre especulava que l’endemà celebrarien la Nit de Nadal i amb una mica de sort se l’endurien a la Missa del gall!
***
Òscar, el mossèn i ella s’ extasiaven, cadascun amb els seus pensaments. Òscar dins la seva música, el mossèn ves a saber amb quins records, potser vetllades antigues amb l’església plena i el cor a vessar de cantaires... alguna missa concelebrada amb algun capellà d’una altra parròquia, qui sap si el bisbe de la diòcesi... i a ella... a ella Bach se l’endugué de nou.
***
- T’haig de demanar un favor – mossèn Joan li barrà el pas quan ja sortia de la parròquia, amb la seva guitarra a l’esquena.
- Què passa, mossèn?
- Necessito algú que dirigeixi els cants durant la Missa del gall i he pensat en tu. L’Àngel se n’ha anat al seu poble i...
- No foti, mossèn, que ja sap que jo estic en plena crisi existencial!
- I per això no pots dirigir-me els cants? Té, aquí tens les cançons escollides. Un parell de cançons de Nadal i no t’amoïnis que per a la comunió posarem Bach!
- Bach? Vol dir, mossèn, que això fa Nadal?
- Tinc preparada la Cantata Jesu, der du meine Seele. Un duet: soprano i contralt. Una delícia. L’he gravat amb el cassette que em va regalar la canalla del Moviment infantil. Si no la coneixes, t’agradarà. Hauries de venir vint minutets abans de començar, per assajar una mica,ja saps que a la gent li agrada molt saber què es trobaran. No cal dir que després estàs convidada al ressopó. Segur que els teus pares estaran encantats.
- Si ,si, els meus pares i vostè si, però a mi em fa una mala jugada, mossèn!
- Au, va, calla, dona, ja farem filosofia quan hagin passat les festes de Nadal.
- Ja ha llegit el Pare Llimona? O continua amb Tehilard de Chardin?
- Ja veig que això és un si! Gràcies, mossa, no sé què faria sense tu, deixa’t estar de filòsofs, ja t’ho he dit: passat Nadal!

Continuarà

13 de gener, 2008

Fons d'armari (en català)

Fora de temporada i amb música de Bach.

La Carme va entrar sense fer soroll perquè li semblava que hi havia missa. Quan va ser a dintre es va adonar que no era així. No hi havia gaire gent però n’hi havia la quantitat suficient com perquè el mossèn es passegés entre els passadissos fent, amb l’idioma universal de dur-se l’índex als llavis serrats, que aquell era un lloc de devoció i de silenci. A la Carme li va venir a la memòria aquella part de la història de Jesús, que va entrar al temple i es va enfadar perquè era ple de mercaders i els va fer fora, al·legant que aquella era la casa de Déu. No és pas una persona religiosa, la Carme, però si que intenta ser respectuosa amb la gent que si que ho és i a ella també li molestava, aquella manca de respecte, per molt que no fos una gran catedral sinó una humil església de poble.
Els turistes anaven prenent fotografies i intentaven gravar en vídeo tot allò amb el què no creien, encara que no tenia un gran valor artístic, llevat de l’orgue i el vitrall. A fora els havia vist fotografiant un gos que bevia a la font de la plaça, donant-li el mateix tractament que al vitrall d’una església que, tot i haver estat restaurada, encara conservava la pols dels segles. Es va asseure al tercer banc. El mossèn aviat va desistir de fer callar els turistes i se’n va tornar cap a la sagristia.
Òscar, l’home que havien conegut tot caminant, mentre anaven fent el camí cap a Santiago de Compostel·la, va seure al seu costat i li va parlar, com si ho fes per ell mateix, com si no li importés que ella s’assabentés de la seva vida, ella que només el coneixia d’haver caminat al seu costat unes quantes hores.
Al contrari – va pensar la Carme- potser el que desitja és que algú que comparteix aquesta peregrinació tingui constància d’una part molt concreta de la seva història, un desig que tots tenim, de vegades: mostrar-nos tal com som amb qui potser no tornarem a veure més.
- Jo vaig ser duran molts anys l’organista de l’església del meu poble. –Ho va
dir com si en aquelles paraules no s’hi endevinés el fort desig de pujar les escales que el separaven de l’orgue d’aquell temple profanat per un grup de turistes. Ho va dir amb veu baixa, per fer-li una confessió que ella tindria el privilegi d’escoltar. Com si li demanés l’absolució.
- Per què no ho prova? – va fer la Carme.
- El què? – digué – ella s’havia oblidat que no li havia explicat el que li
passava pel cap, com si semblés que en aquells moments de recolliment les paraules es podien transmetre sense dir-les, però en el mateix instant en què li va fer la seva confessió, ella ja li havia adjudicat la penitència: ara, Òscar, us hauríeu d’aixecar i pujar, asseure-us a l’orgue i començar a tocar.
- Doncs que se li veu que s’està morint de ganes de tocar aquest orgue empolsegat que deu fer anys que no toca ningú.
- Tant, se’m nota? – rigué.

Els turistes van anar sortint, fent un brogit impropi d’aquell lloc que demanava silenci, un silenci que havia de sortir de l’ànima. Van fer cap a l’autocar que els esperava a la plaça del gos assedegat, caminant darrere d’una noia que brandava un paraigua amb el nom de la companyia amb la qual viatjaven. L’Òscar i la Carme van quedar-se l’un al costat de l’altre sense dir-se res. Es van mirar un moment i ella li va somriure. No era una persona gran ni una persona de la tercera edat, com aquella colla que acabava d’abandonar el temple. Òscar era un vell. Sense concessions. Esprimatxat, els cabells llargs, com el vagabond de la cançó de Georges Moustaqui. Uns pantalons de pana que li venien grans, un jersei marró de coll alt, una jaqueta un xic arnada i uns ulls blaus on t’hi podies quedar molta estona sense temor de profanar la seva intimitat, perquè la mirada d’aquell home era una mirada neta, plena de tota la franquesa que els anys li havien concedit. En un impuls, es va aixecar i li va dir:
- Esperi’s un moment, sisplau. No se’n vagi.- Ell la va mirar, va somriure
i en la seva sobrietat i sempre en silenci es va replegar en ell mateix, no pas com si resés – havia dit que no era creient- sinó com si medités.
La Carme va tornar amb un somriure ample i amb el permís del mossèn, a qui acabava d’escometre directament a la sagristia, perquè Oscar pogués tocar aquell instrument abandonat a la seva sort i a les quatre fotografies escadusseres que li eren concedides un parell de dies a la setmana per obra i gràcia de la transacció d’una guia turística i de l’amo del bar del davant de la plaça i que acabaria convertit en una imatge en el record, emmarcat dins d’una vitrina d’algun menjador o entre les pàgines d’un àlbum de fotografies que s’aniria esgrogueint amb el temps, el seu so condemnat per sempre més a la memòria auditiva del darrer mestre que hagués tingut la sort de poder-lo tocar.
- Pugi, Oscar. Pugi i toqui.
- Què dius?
- Que ja pot tocar, Oscar. El mossèn només m’ha demanat que vagi amb compte, que és una peça única, que fa tant de temps que ningú no el fa sonar que potser ja no es recorda de la música...
Emocionat, pujà les escales del cor i contemplà aquella joia des de la veneració més profunda. Apartà amb cura un seient ple de pols, hi passà la mà, s’aixecà els faldons de la jaqueta arnada i va asseure’s a l’extrem, com si temés que el seu pes l’en fes doblegar les potes, tallades per algun ebenista vell, però no antic, potser com ell mateix. Mesurà les tecles amb les mans i els pedals amb els peus.
Ella s’havia quedat enrere i més que veure’l, l’intuïa. Quan esclataren les primeres notes del Prelude Nun komm der Heiden Heiland, de Johan Sebastian Bach, el mossèn i la Carme van començar a vessar llàgrimes sense adonar-se’n. Ell, aguantant-se a la llinda de la porta amb una mà, ella, aguantant la respiració. Bach la transportà molt lluny en el temps.



Continuarà...

12 de gener, 2008

I gràcies a ella em van fer descompte...


Passeigs plens de gràcia

Passeigs plens de gràcia
Hi ha dies a la vida
d'encontres afortunats,
de passeigs plens de gràcia
amb trobades de coneixences
i descomptes inesperats.
*
Són fites que el destí
ens col·loca desfermat
al existir que el dia a dia
ens regala per gaudir.
*
Sota el cel
d'un vespre càlid de gener
sento el meu nom
des d'un aparador,
em giro i veig un rostre somrient
que reconec d'immediat entre la gent.
*
Evoquem certes vivències
amb referències al passat
-ràpid feedback-
i conversem sobre els presents,
conversem distessament...
*
Hi ha dies a la vida
d'encontres afortunats,
de passeigs plens de gràcia
amb trobades de coneixences.
*

I.B.M.
____________________

I gràcies a ella em van fer descompte.

Sortia de l'interior d'un aparador. Si. M'hi havia ficat, a l'aparador, perquè la meva miopia no em permetia veure el preu, així de lluny. Encara somreia, després de les paraules de la dependenta "Si vols te'l dic jo, el preu". Vam riure totes dues, vaig acabar emprovant-me les botes i vaig acabar comprant-me-les, això si, un cinquanta per cent més baratetes del que havien estat abans de festes (hi ha coses que no acabo d'entendre). Anar de "pija" a meitat de preu us asseguro que és molt més divertit.

Sortia de la botiga, dic, i la vaig veure. Efectivament, era ella i la vaig interrogar pel seu nom:

- ISABEL?
Es va girar i va somriure. Feia quatre o cinc anys que no ens vèiem, però ens llegim cada dia, quines coses té la tecnologia, eh?

Va entrar amb mi a la Casa del llibre i va aconseguir per mi un descompte de dos euros pel llibre que havia recomanat Màrius Serra - dues vegades, el va recomanar dues vegades, el paio, molt li devia agradar- "Les benignes". Un altre dia parlaré del llibre. Avui no toca.

Resulta que si tens la tarja de sòcia d'una biblioteca de Barcelona, allà et fan descompte. Jo no la tinc, però ella si i va servir. La de la biblioteca de Blanes resulta que no val... què hi farem?

La il·lusió de retrobar la IBM va ser áquell tipus d'il·lusió que et fa quan et trobes algú amb qui, després de quatre o cinc anys, aconsegueixes parlar-hi com si us haguéssiu vist el dia anterior. Amb ella és així.

I després vam quedar que ja ens llegirem. És bonic, saber que ens podem llegir cada dia!

Gràcies pel poema, IBM. I pel descompte. I pels somriures que em vas arrencar. I pels records mutuus. I per tot.

10 de gener, 2008

El mar vol el que és seu (embolica que fa fort)

Aquest mar no hi ha qui l'entengui. Fa una setmana - només una setmana- ens vam quedar sense el passeig de la part de la platja de S'Abanell. I avui està pla com un mirall. Això, que no hi ha qui ho entengui!
Aquesta platja que dic era preciosa. Jo la vaig conèixer de petita, quan vam començar a anar a estiuejar a Blanes. Llavors anàvem a una casa particular, llogàvem una habitació - quan vaig ser una mica més gran, en llogavem dues- amb dret a la cuina només per a l'hora d'esmorzar i al safareig. Durant la setmana de vacances que tenia el meu pare, solíem anar-nos a banyar cada dia a la badia del davant del port de pescadors. Llavors l'aigua encara era neta, va ser molts anys després, que van prohibir-ne el bany perquè l'aigua ja era fastigosa. Tot canvia...
Alguna vegada havíem fet "una excursió" fins a la platja de S'Abanell, davant les "cases barates" del barri de Els Pins, unes cases i un barri que en aquells moments estaven força desprestigiats, perquè quedaven lluny del poble i perquè allà hi anava la gent que no podia comprar-se un pis o una casa al mateix poble. Els pobres, vaja... i si, sóc cruel en dir-ho, però és el que jo sentia dir als grans.
Anar a S'Abanell era tota una aventura. Era emportar-se un entrepà i una ampolla d'aigua, era passar gairebé tot el dia a la platja, una platja enorme, de sorra gruixuda, que no s'enganxava als peus, una platja on es podia nedar perquè t'enfonsaves de seguida, no pas com a la banda de Tarragona, que per nedar havies de fer quilòmetres. Hi havia els entusiastes de la Costa Brava, com nosaltres, i els entusiastes de la Costa Blanca (crec que és la Blanca, ara potser menteixo. Vull dir la banda de Calafell). A la meva família hi havia la part costabravera i la part costablanquera.
Un any, quan jo en tenia onze, els meus pares van decidir comprar un petit apartament al barri de Els Pins. Algú els va mirar malament, perquè aquest algú se n'havia comprat un a dins del poble, però els meus pares no hi arribaven, a poder-se'n pagar un al mig del poble. I em vaig enamorar de la platja de S'Abanell per sempre, perquè llavors ja no em calia fer una excursió. Em quedava a dues passes de l'apartament. En vaig gaudir jo, en van gaudir els meus fills, i n'haurien pogut gaudir els meus néts i els meus besnéts, si algú que no devia pensar massa (o una colla d'algús) no hagués decidit emportar-se'n la sorra cap al Maresme, amb unes màquines infernals que van buidar gairebé tot el delta de la Tordera, perquè els altres poguéssin tenir platges... A mi em sembla bé, repartir el que es té. Però no a costa de carregar-se la costa (valgui la redundància que m'ha sortit sense voler i perquè escric "de corrido", perquè no tinc temps de corregir, que he de marxar...)
però jo, que no sóc ningú, penso que les coses, abans de fer-se, s'han de pensar. I ara no tenim ni passeig, ni platja, la Tordera ja no té delta i tot és un enrenou. Tanta ecologia per a què?
i ara me'n vaig... però potsre tornaré per explicar-me una mica millor.

09 de gener, 2008

Una cançoneta

Aquesta cançó la vaig aprendre en un foc de camp, en unes colònies a Lourdes de La Nou, molt abans que decidís fer-me monitora. En aquell moment, doncs, era en la meva etapa de "nena" i fa tants anys, que no els puc ni comptar! L'he afegit al recull de cançons de bressol - conscient que no és una cançó de bressol- perquè m'agrada i perquè de petita em feia plorar... un dia d'aquests us comentaré com ha anat, això de les cançons de bressol (ja veieu, n'hi he inclòs algunes que no ho són, de bressol, però que tenen algun significat important per mi).

Per cert... el regal els va encantar. Ara potser hauria de pagar drets d'autor... ja que vaig baixar totes les cançons de la xarxa.
Però no patiu: he descobert alguns cantants i alguns grups. Entre d'altres, Rosa Zaragoza (recomanada per Gepetta, quan us vaig demanar que m'ajudessiu a buscar).
Amb Rosa Zaragoza m'hi vaig posar en contacte via email - per felicitar-la pel que fa- i com que he descobert que això que fa és una feina verdaderament interessant, ja tinc l'adreça de la botiga on he d'anar a comprar alguns dels seus treballs.
Trav.St. Antoni 6 baixos, (aprop metro fontana) d'11 a 14h i de 17 a 21h de dilluns a divendres
El CD es diu "Nacer, renacer".
Això ho faré amb alguns altres, també. Així doncs, senyors, em sembla que això de baixar-se música de la xarxa no és tan dolent: si trobes alguna cosa que t'agrada, la compres. Bé, al menys jo ho faig!
Sense més demora, aquí teniu la cançó que us deia.

"Stewball, le petit cheval blanc"

07 de gener, 2008

Quina novel·la?



Et lleves, et prens un cafè ben carregat mentre mires el mar – avui està tranquil- i et dius que aquesta vegada és de veres, que escriuràs un parell d’hores seguides sense interrupcions. T’autoconvences de l’assumpte i seus davant l’ordinador.

Obres el document on guardes el que estàs escrivint des de fa ... anys!, rellegeixes el darrer paràgraf i penses “això no hauria de ser així”. Rellegeixes el penúltim i descobreixes que les hores que et vas passar la darrera vegada que vas escriure abans de festes no van servir de gaire perquè – ara que hi caus- resulta que et contradius en un parell de frases. Tornes a llegir, ara l’antepenúltim: això no va ni amb rodes!

“Vejam, i si en lloc d’escriure aquest verb aquí el canvio per aquest altre? És l’adequat, el temps verbal? Un adjectiu de més no resultarà gratuït? A veure, refem la frase. Ara. Aaaaaara si.”

Ho tornes a llegir. Tampoc. Mires el rellotge: han passat tres quarts d’hora i encara no has escrit res, només has canviat verbs, espremut idees, arrancat adjectius, contrastat noms, llegit cinc vegades... no anem bé.

Necessites un altre cafè. El mar comença a estar una mica més agitat que abans, potser ha entrat una mica de vent. Ell s’ha despertat i ja ha connectat la ràdio mentre es dutxa. El silenci ja no t’acompanya. No del tot. Tornes a seure davant l’ordinador.

- Reina, on és “la camisa”?
- Quina camisa? En tens una pila!
- Aquella que...
- Ara vinc.
Un cop localitzada “la camisa” tornes a l’ordinador, Un altre cafè potser seria massa. Ell s’acaba de vestir i es dirigeix a la cuina. Prepara el seu esmorzar.

- Et ve de gust un cafè?
- Gràcies, ja en porto dos, si de cas em fas una torradeta amb mantega i melmelada, d’acord?

Ja ha acabat d’esmorzar, tu t’has cruspit dos esmorzars complets i un cafè extra. El mar s’agita per moments, les vegades que aixeques la vista de la pantalla per fixar-la a les onades comencen a ser massa vegades. Els noms se’t resisteixen, els adjectius et semblen massa carrinclons o massa durs, els temps verbals ballen una jota al teu cap, no et recordes de les preposicions i els adverbis et canten una cançó de bressol.

Sona el telèfon. La teva mare et necessita (altra vegada). T’aixeques, et poses l’abric, agafes les claus del cotxe, deixes anar un parell de renecs, surts i te’n vas a veure què és el que vol aquesta vegada. Mentre camines, havent aparcat el cotxe, cap al pis de ta mare, et trobes aquella amiga que fa tant temps que no veus.

- Què tal, com van les coses ara que ja no treballes?

“Que no treballo? Però què s’ha cregut, aquesta? La gent es pensa que si tot el que fas no és remunerat ja no és feina, tot això no té cap mena de gràcia”

- Vaig tirant- respons, la veu com enganxada al coll de l’abric, per si de cas.
- Està bé, i què? Quan et publiquen la novel·la?

“La mare que la va parir”

- Eing? Novel·la? Quina novel·la?
La teva amiga et mira amb condescendència.

- Noia, no t' entenc, de veritat. Fa força temps que estàs amb la novel·la i de moment, res de res!

Encara sort que duus guants, perquè sinó, les ungles se t’haurien clavat a les mans, tant fort has premut els punys, més que res, per no esgarrapar-la a ella.

- Doncs això, estimada: res de res! – saludes i continues cap al pis de ta mare, no sigui que quan arribis te la trobis enfilada a la làmpara.

“Potser és que tot això d’escriure no està fet per mi”... et dius, intentant perdonar-te la vida una vegada més.


La versión en castellano está en Liter-a-tres.

Propòsits beneitons - Propósitos tontitos

Arare - Anirem a caminar cada diumenge, sens falta, eh, Feli? i si podem, també dissabte.
Feli - Si,si,si, fet,fet,fet! ens hem de treure els neumàtics de la cintura!

Arare - Estudiarem una hora i mitja diària
d'anglès, eh, capità?
Capità - Dues! Dues hores diàries! Dues hores. I aprendrem a pronunciar... i...

Arare - "Nens", aquest any vindré una vegada a la setmana per ajudar-vos a mantenir el "pis d'estudiants" ben
net i polit, que tal com està ara sembla una cort de...
"Nen" 1 - Au, va, mareeee, no fotis! Primer, que no està tan malament, i segon, que aquesta frase te l'he sentit des que vaig començar a estudiar!
"Nen" 2- Noooo, mare, no cal! Tu tranquil·la, que ja ens n'encarreguem nosaltres!
Arare - buf buf buf

Arare - Escriuré molt menys al bloc, hi ha vida fora
d'internet...
Consciència de l'Arare - I una porra!

Arare - Aquest any acabaré la
novel·la! Ho juro per...
Tots - Haaaaaaaaaaaahahahahaahhhahahaaaaaaaaaaaaaa


Arare- Iremos a caminar cada domingo, ¿vale Feli? y si podemos, también cada domingo.
Feli - Si,sisisi, ¡hecho! Nos tenemos que quitar los michelines de la cintura!

Arare - Estudiaremos una hora y media diaria de
inglés, eh, capitán?
Capitán - ¡Dos! Dos horas. Y aprenderemos a pronunciar y...

Arare - "Nenes", este año iré una vez a la semana al "piso de estudiantes" para ayudaros a mantenerlo
limpito, que ahora parece una pocilg...
"Nene 1" - Anda ya, mamá, no fastidies... primero que el piso "no está tan mal" y segundo que esta frase te la he oído desde que empecé a estudiar.
"Nene 2" - ¡Nooooooooo! Tú tranquila, que ya nos encargamos nosotros!
Arare - buf buf buf

Arare - Escribiré menos en el blog, sé que hay vida fuera de
internet.
Conciencia de Arare - ¡Y una porra!

Arare - ¡Este año acabaré
la novela!Lo juro por...
Todos - Jaaaaaaaaaaajajajajajajajajajjjajjaaaaaaaaaaaaa