DES DEL MEU MAR

Els Miserables

2012-01-28T23:08:00.003+01:00

Els Reis ens van portar entrades per veure Els Miserables.

Llàstima que les veus de la companyia que actua a Barcelona (i que ja hi serà per pocs dies) no siguin com les del video que us poso... perquè aquest és un dels musicals més tristos però més meravellosos, musicalment parlant.

Alguna de les veus que vaig sentir ahir, em sonaven molt (massa) a "mode OT". I em sap greu dir-ho, però algú ho ha de dir. I un cantant de musical no es pot permetre sota cap concepte haver d'arrossegar una nota per arribar al to.

Gràcies, Reis Mags, per aquest magnífic regal!!!

Escolteu com sona (bé, a Barcelona s'hi esforcen molt, però no acaba de sonar ben bé així)

En el segon video, després del minut 2,52 ja no hi ha cap més cançó (tot són aplaudiments i salutacions, aviso)

______________________________

Nota: No conec prou l'obra de Foix. És, per mi, un poeta conegut perquè hellegit i sentit parlar d'ell però desconegut, en realitat. Per tant, no em sumo a l'homenatge que se li està fent a la xarxa, perquè quedaria molt bé però seria una hipocresia suprema per part meva. Diria que li he llegit quatre poemes mal comptats (perdoneu la meva ignorància)...

Mode twitter

2012-01-25T19:25:00.000+01:00

piiiiiiiiip - Ara arribo de BCN

piiiiiiiiip - La Taca ha fet un pipi tan llarg que ha arribat a la corba

piiiiiiiip - El capità té tos

piiiiiiip- Faig puré

piiiiiiiip- De verdures, vull dir; no que faci puré a algú

piiiiiiiip- deumeu, quin cansament! si voleu saber què més faig i què més dic, m'ho pregunteu i santes pasqües.

piiiiiiiiip- oración, despedida y cierre.

Que guanyi el Barça!

J'ai perdu la plume dans le jardin de ma tante

2012-01-24T20:50:00.001+01:00

Io sono una studentessa della lingua italiana.

Ti voglio bene, amore!

Mi puoi dire che ora è? È l'una precisa? Grazie tante! Ciao! Io devo andare via perchè ho un apuntamento!

A mio parere il Barça è la melliore squadra di calcio!

Ci vediamo!!!

"SINE"

2012-01-21T11:05:00.001+01:00

Sento que volen donar-li un Oscar a Clooney per la darrera pel·li "Los descendientes". Veig que la fan al cine de Blanes i decideixo anar-hi, a veure què tal.

Surto del cine decebuda i pensant "Si li han de donar l'Oscar en aquest, vol dir que no hi ha res millor. Trist!".

Poso la ràdio mentre esmorzo i sento la crítica de cine de la setmana: deixen "Nosequien y su gemela" per terra (he vist el trailer i no m'estranya, és abominable). Parlen d'una altra pel·li que ara no recordo com es diu (segurament perquè no he vist el trailer i ni em sona). La deixen mig-mig. I llavors li toca el torn a la pel·li del guaperes del George. Diuen que és fantàstica, que és un drama ben tractat, que si naps, que si cols... i flipo.

Del drama en qüestió, qualsevol aficionat podria haver-ne tret molt més suc. Els personatges són totalment superficials, el tema no té ni un gram d'originalitat (d'altra banda, em podeu dir, i direu bé, no cal que un tema sigui original perquè se'n faci una boníssima pel·lícula). Però és que és taaaaaaaaaaaaaaaaaaan re-fluixaaaaaaaaaaa... buf,buf,buf! George Clooney és guapo: estem d'acord. També ho és Richard Gere (no?) i fa pel·lis tan insulses com aquesta - heu vist la quantitat de "carones" que saben posar, tots dos?, carones per quedar "monos", però que no serveixen per a res. O al menys a mi no em transmeten res.- doncs això. A l'escena més trista de la pel·li, SORT! de la llagrimeta que li fan córrer per la cara, sooooooort! (deumeu, quin patetisme!)

Ep! potser demano massa, jo!

"Ell", amb la seva postureta.

Imatge treta de google.

Aps, perdó, se m'oblidava: el doblatge de les nenes és INFAME! (consti que tinc una cosina que fa doblatge, que era la veu del Son Goan i de molts altres dibuixets i pel·lis i que ho fa molt bé, no és perquè sigui la meva cosina)

Em sap greu, perquè els dobladors s'han de guanyar la vida, però on estiguin les veus originals dels actors i actrius... ehem... (però aquest és un altre tema i avui no toca)

Divendres, programa doble: a la nit veig Pa negre, una vegada més.

I, patriotismes a part, no entenc per què no l'han nominat per l'Oscar.

I és que, com hi ha bon teatre i teiatru, també hi ha bon cinema i "sine".

Au, va, els amants del Clooney ja em podeu saltar a la iugular!

Col·laboració amb "Relats conjunts"

2012-01-18T10:07:00.000+01:00

SOSPITES

- Ho hem de deixar estar.
- Però què dius?
- Que ho hem de deixar. Finalment a la feina ja sospiten.
- Però, estimada, no podem llançar per la borda la nostra relació només perquè a la teva feina sospiten que...
- Què fas? no em toquis, no en públic. Ningú no ha de saber que ens coneixem...
- Però si no ens veu ningú, si no ens coneix ningú, si ningú no té cap indici que...
- Reina meva, ja et vaig dir la darrera vegada que aquell era l'últim cop. I em mantinc amb la meva determinació.
- Però...
- Saps? No voldria anar a parar a la presó per una feblesa com aquesta.
- Estimada...
- Au, ves-te'n. Ves a buscar algú altre perquè t'ajudi a entrar a la joieria; jo ja en tinc prou, de joies, el darrer cop em vaig quedar amb les maragdes. No necessito res més! Adéu!
- Tu t'ho perds...

La meva modesta col·laboració amb "Relats conjunts"

Rodalies

2012-01-14T11:18:00.000+01:00

Anar a Barcelona en Renfe-rodalies és una odisea.

Quatre hores (dues d'anar, dues de tornar) per fer seixanta quilòmetres, em sona a recochineo.
I malgrat que a mi em soni a recochineo, és així. Gairebé dues hores de Blanes a Barcelona (per problemes a les instal·lacions, van dir per megafonia). I gairebé dues hores de Barcelona a Blanes (per problemes a les instal·lacions, van dir per megafonia).

Tot això per 10 (deu) euros.

Avui tinc el cul quadrat i la mateixa por de conduir que sempre, així que em queden molts anys de tenir el cul quadrat i por de conduir...

I la por de conduir no me l'ha arreglat CAP teràpia.

I ja no sé si estar indignada o resignada.

Si no tingués por de conduir no passaria quatre hores de la meva vida asseguda (per sort) en un vagó de tren atapeït per deu euros, però la brometa em costaria el preu de la benzina + autopista + pàrking + un parell de valerianes.

No sé què és pitjor...

I ja no sé si estar indignada o resignada.

taxes, llenguatges i embolica que fa fort

2012-01-10T14:51:00.001+01:00

per què tant de rebombori amb la taxa turística?

quan nosaltres anem "allà" paguem bitllo bitllo i callem! I no pas poc, en segons quins llocs! i si no, no hi anem.
per què jo, amb els meus impostos, m'he de fer càrrec de la merda que deixen els turistes que em visiten?

al·lucino amb el "M'agrada" del feisbuc.
sense anar més lluny, l'altre dia vaig posar un "En què estàs pensant"? dient que estava trista i a un munt de gent "li agrada"!

deumeu... què és, el que els agrada? que estigui trista? que hagi escrit que estic trista? volen dir que m'acompanyen en la meva tristor?

suposo que és això darrer.

però, mireu-vos-ho pel cantó "literal" de l'assumpte.

tant que hem evolucionat amb tot i que només puguem dir "m'agrda" o "no m'agrada"

trist... oi?

m'anava a embolicar amb altres temes però passo... no val la pena, així que la tercera part del títol de l'apunt no serveix per res...

com tantes coses!

en fi...
...per cert, totes les imatges són tretes de la xarxa.

passen els dies

2012-01-08T19:20:00.002+01:00

un dia màgic,
un de reflexió
i un de buidar calaixos,
de desfer-nos de bosses i papers

i demà
traurem llumetes i cintes de colors
i arxivarem les postals de paper
que algú que no domina - encara- l'ordinador
ens ha enviat, amb nostàlgia d'altres temps,
per desitjar-nos Bon Nadal i Bon Any.

i ens acostarem , encara més i sense ganes,
a una mort segura que un dia ha d'arribar
un any més
un any menys

petiteses, grandeses, alegries, penúries
i a buscar un altre any,
una mica més fets, una mica més vells,
i una mica més pobres
i una mica més rics

amb fe
i sense fe

i tot fet
i tot per fer.

Propòsits

2012-01-02T13:12:00.000+01:00

~~No emprenyar-me quan sento parlar polítics.~~

Deixar que els esdeveniments llisquin suaument per la meva vida sense immutar-me (gaire)

Continuar escrivint encara que per publicar alguna cosa passin dos anys. Fins i tot encara que no se'n publiqui mai cap.

Seguir amb el blog, en plena era de trendingtopics, als quals mai no he entrat.

Continuar tenint un telèfon mòbil que només serveix per trucar, ser trucada, fer sms's i rebre'n i - com a molt- fer alguna mala foto.

~~Deixar de tenyir-me els cabells~~ (és que això, per mi, és tan difícil que crec que no ho arribaré a aconseguir fins que sigui al calaix; al cap i a la fi ara ja em tenyeixo gairebé de blanc... que ja lliga i a més a més, mola!)

Tornar-me a matricular a italià, perquè estic ~~disfrutant~~ molt i fins i tot n'estic gaudint!

Tornar a matricular-me a ~~tai xi~~ (això també és difícil... és taaaaaaaaaaaan avorrit... però això ja us ho havia dit alguna vegada)

Continuar fumant-me una cigarreta en ocasions especials, deixant que tot el que em diuen quan ho faig em rellisqui del tot.

Seguir pensant que un dia o altre tornaré a la Universitat... si no m'he mort abans

Continuar respectant la diversitat de maneres de fer de tots els nostres fills, sense morir en l'intent.

Estimar els meus com fins ara o, si pot ser, més.

... i més coses que no puc reproduir aquí perquè no és el lloc adequat ÔÔ

imatge baixada d'internet

Que no perdem les il·lusions! BON ANY!

2011-12-31T15:32:00.000+01:00

Permeteu-me tornar enrere (un gest que darrerament repeteixo massa...)

Primer m'he posat a buscar alguna cançó que parlés d'esperança, de pau, d'amor... i tots els tòpics junts, però m'he trobat amb coses molt cutres, o molt religioses, o molt de l'estil "autoajuda" i allò que passa, de l'una he anat a parlar a l'altra... estava a punt de posar "Resistiré", del Duo Dinàmico, que és molt de la meva època, o "Que se mueran los feos", dels Sirex, que encara són més de la meva època, perquè són un pèl més joves que els altres dos, però allò que passa: vas buscant i buscant i acabes trobant redarces com aquestes "perles" que us deixo, per no haver de parlar del que ens espera per a l'any vinent. Perquè ens espera una època de pringats totals, ai, maremeva!

Bé, doncs, pringats o no, desitjo que tingueu/tinguem una molt bona entrada d'Any Nou!

Per què no començar taral·lejant o ballant directament unes quantes peces de l'any de la picor?
Vinga va, per fer baixar el raïm...

Som-hi!

i després de les lentes, sempre venia el aixafa-guitarres i començava una tanda de mogudes, au!

Apa, Bon Any 2012, i no em tingueu en compte aquest viatget al passat!

BON NADAL

2011-12-24T12:52:00.000+01:00

Malgrat tot...

MOLT BON NADAL!!!!!

Aquí us deixo un parell de cançons de Nadal.

L'altra és un clàssic...

:(

2011-12-23T22:24:00.000+01:00

És tristíssim que en aquest país surti més a compte matar algú que tocar el piano...

tristíssim!

L'experiència televisiva

2011-12-10T18:51:00.002+01:00

Bé, doncs, finalment vaig ser a 8TV, com alguns i algunes ja sabeu.
M'ho vaig passar molt bé (a mi m'encanten aquest tipus d'experiències) només vaig trobar que - com sempre- els temes es toquen d'una manera tan superficial que els convidats es queden amb les ganes de continuar la tertúlia i sobre tot, de dir el que pensen, perquè com que els horaris van "a sac", no hi ha manera de començar una idea i acabar-la perquè tothom té ganes del mateix: començar una idea i poder-la acabar. Així doncs, penso que tant la Victòria Cardona com la M. Àngels Gilberga, com el pare de l'Elisenda Roca, com la mateixa Elisenda Roca, com l'autor del llibre, Gabriel Masfurroll, com jo mateixa, ens vam quedar amb les ganes.

En canvi, la Mariangels Alcàzar va poder parlar llargament del rei i la seva condició de sogre del duc de Palma, etc,etc. la qual cosa, a mi personalment, m'importava més aviat poc.

No sé per quina raó, a tots els altres convidats els van citar com a autors de llibres, i van esmentar totes les seves carreres universitàries i tal. De mi només van dir dues coses: és àvia i ha escrit un llibre.
No, vaig dir jo. Sobre aquest tema concret, he escrit un blog.

I, en general, tot era cert. A mi ningú no em va preguntar - a priori- si tenia algun estudi "més", la qual cosa no és important. No en va, quan van fer el cens per darrera vegada, vaig posar que havia estudiat fins a l'ESO. I d'aquesta manera, mai no m'han emprenyat perquè vagi a una mesa electoral (després d'haver-hi anat set vegades, ja estava bé, home!)

Així que: estudis, els imprescindibles per anar pel món i la principal professió: àvia.

Que no és una professió? No! És un honor!!!!

Va ser molt divertit: a la saleta de maquillatge em van pintar com una porta (per sort, això ho van fer amb tothom i després, amb les càmeres, no es nota, o es nota poquet). Jo, quan em vaig veure, li vaig dir a la simpàtica noia que m'estava maquillant: "eh, que no vull semblar un papu!". I em va dir "no, dona, que quedaràs molt bé".

Vaig fer aquella cara de mussol que em caracteritza i me la vaig creure.

Un mite que no és un mite sinó una veritat com un temple: al xiringuito d'en Cuní fot un fred que pela! (millor, així no em vaig haver de treure la rebequeta, que conjuntava força bé amb el vestit, noooooo?)

En Cuní és més guapo en viu i en directe que per la tele. I més simpàtic. Que consti a les actes.

L'Elisenda Roca és encantadora, així com el seu pare.

Vaig tenir ocasió de saludar la Pilar Rahola, a qui li vaig dir que admirava per la seva coherència, encara que no sempre estigui d'acord amb el que diu i també a Josep Sandoval, un senyor molt simpàtic. És el que portava el calendari Pirelli.

Per cert, quan en Cuní em va preguntar si em molestaria que el meu marit tingués aquell calendari al seu despatx em va agafar desprevinguda. Jo només havia vist dues de les fotos i a la primera pregunta, que va ser què sentíem "les senyores" davant d'aquelles models, jo havia respost sense pensar-m'ho dues vegades "Enveja pura i dura". Però això no es va veure, perquè era el moment de la publicitat. A la segona pregunta, doncs, vaig dir el que realment penso. Que si el meu marit es volgués posar el calendari al seu despatx, ja s'ho farà, que a mi, ja veus el que m'importa! (d'altra banda no sé on es pot posar un calendari d'aquelles dimensions ) i tenint en compte que el despatx el compartim... en fi... si ell posa el calendari de Pirelli jo sempre puc posar-ne un dels bombers, i fer-li la competència, he he he...

A fe dels déus que si jo hagués vist totes les fotos, davant la primera pregunta ja no hauria dit allò de l'enveja, sinó que m'hauria centrat- com més tard va comentar la Rahola- en l'apologia de l'anorèxia que fan. però jo només n'havia vist dues, de fotos! La veritat és que és vergonyós, que "encara" es mitifiquin imatges de dones amb talles impossibles. Contradiccions que té la nostra societat, ves...

Total, una vetllada amable, distesa, interessant pel que va tenir de nova experiència. Jo ja havia anat a "Banda ampla", que també m'havien convidat a través del blog i ja havia experimentat aquell neguit d'haver de concentrar tot el que vols dir en menys d'un minut, però aquella vegada no m'havien maquillat, era un mega-plató ple de gent i suposo que si haguessin hagut de maquillar-nos a tots el programa hauria començat a les mil! TV3 és enooooooooooooorme. 8TV és molt familiar. Amb això no vull dir que sigui petit (bé, si que vull dir-ho: comparat amb tevetres, 8tv és diminut). Però el tracte és exquisit, tant en un lloc com a l'altre.

I no, no sóc diplomàtica. És la veritat.

I ja callo, que va arribant l'hora de preparar el sopar. Aquesta nit serem sis veient el partit. Ui, quins nervissssssssssss...

aquí, la pàgina on surt el video, per qui el vulgui veure.

Jo, àvia.

vuit al dia

2011-12-06T19:11:00.000+01:00

Es veu que això dels blogs és una mina per als que programen les teles... avui m'han convidat al programa 8 al dia del Josep Cuní, com a una mena de tertuliana, el dia 8 (o sigui, demà passat, dijous, dia de la puríssima) que hi ha la presentació d'un llibre d'un avi primerenc...

Quan vaig anar al Banda ampla ja m'havien trobat a través del blog de l'àvia, veig que dóna per molt, he he he...

Així que, si em voleu veure a la tele, poseu el programa del Cuní el dijous a les 19, que crec que la tertulieta a la que jo assistiré serà entre 19 i 20.

Deumeu, "Y yo con esos pelos!!!"

aquest aqüeducte

2011-12-04T11:59:00.001+01:00

Cada any, quan arriben aquestes dates, em passen dues coses contradictòries. Per una banda, una finíssima nostàlgia m'envaeix i em recorda que d'aquí a quatre dies estarem celebrant les festes de Nadal. Pura contradicció: festes desitjades i entendridores i al mateix temps, festes odiades que em produeixen una mena de ràbia pels que ja no hi són, però també pels que encara hi som.

La setmana passada voltàvem per la fira de Santa Llúcia i vaig experimentar aquesta paradoxa.
M'agradava, per un costat, tafanejar entre figuretes de fang, de plàstic, de resina, de fibra... (quan jo era petita només n'hi havia de fang o de plàstic), entre grèvol i molsa (no eren espècies protegides? per què se'n pot fer negoci, si estan protegides, eh?), entre cintes brillants i altres ornaments dels de tota la vida i paradetes de caganers.com, que em donaven un cert malestar, perquè una cosa és posar el caganer en un raconet del pessebre, per tradició i una altra cosa ben diferent és convertir a qualsevol persona mínimament famosa en caganer. Pur negoci, pura especulació. I a mi no em fa gràcia. Cap gràcia. I no pel fet de veure la reina d'Anglaterra, en Ronaldo, en Piquer i la Shakira, o tota la colla de polítics de casa nostra i de l'exterior en un acte tan íntim, que al cap i a la fi, tots en fem, de caca, per què ens hauríem d'enganyar? sinó perquè no entenc que a algú li pugui agradar posar al seu pesebre el Jordi Pujol, en Mas o el Zapatero cagant, per dir-ne un. En fi, que jo no ho entengui no vol dir res, perquè jo no sóc ningú.

I mentre em passejava per les paradetes, sonava una música d'aquelles entranyables de tota la vida: cançons de Nadal. Que em produïen basarda, no pel fet de ser cançons de Nadal, que m'agraden molt, sinó perquè encara faltava un mes per Nadal. I això em rebenta! (de tota manera, com aquell que diu, a mitjans d'octubre ja m'estaven desitjant Bones Festes en alguns grans supermercats. I això també em rebenta!)

en fi... sentiments enfrontats entre tradicions mal portades que han acabat esdevenint pura especulació, pur intercanvi monetari i que s'han emportat qualsevol esperit nadalenc que encara pogués quedar al meu interior.

Per cert, us deixo amb Paolo Conte, que no canta precisament cançons de Nadal (que jo sàpiga) i que vaig poder gaudir a la cloenda del Festival Woll-Damm de jazz d'aquest any. Permeteu-me una sola crítica:

L'Auditori no té carisma. (Que el Paolo si!)

I ho dic perquè ja havia anat a sentir Brad Meldhau trio fa uns quants anys i em va passar el mateix. Em va encantar la música, però no l'entorn...

I és que els concerts de jazz s'haurien de fer en llocs més íntims (i carregats de fum i tot això... que em podeu discutir els que hi entengueu més que jo)

No?

Conciliacions

2011-11-24T20:47:00.000+01:00

Ahir, a 8TV, al programa d'en Cuní, sentia la Rahola, (que en general m'agrada molt) que parlava de ser mare i treballar (cosa que hem fet moltes mares, algunes perquè han/hem volgut, d'altres perquè no han/hem tingut més remei) i venia a dir que la Soraya S. de Santamaría era una espècie d'heroïna perquè a les dues setmanes escasses de tenir el seu nadó (que no sé si és nen o nena) ja estava ella al peu del canó.

Hi havia un parell de dones més que la secundaven i li donaven la raó, tal com jo mateixa hauria fet fa quatre o cinc anys i n'hi havia una altra que no hi estava d'acord, amb la pressumpta heroïcitat de l'anomenada senyora. També van parlar de l'heroïcitat d'aquella ministra francesa que fa uns quants anys (no gaires) va donar a llum i va anar a treballar com aquell que diu el dia després.

Jo, ara que sóc àvia, entenc que el millor que li pot passar a un nadó és estar amb la mare tot el temps que pugui, sempre que sigui possible! I dic això de "sempre que sigui possible" perquè, tal com està la vida, no es pot fer el que es vol i hi ha moltes dones que - per força- han de tornar a incorporar-se a la feina tot just acabada la baixa laboral (això, si en tenen, de feina!).

Hi ha altres mares, però, que podrien perfectament estar amb els seus nadons tot el temps que volguessin, perquè, gràcies a les seves circumstàncies personals, no els cal patir econòmicament parlant.

Després parlaríem de les que els surt de dintre i de les que no. De les que, encara que poguessin, prefereixen tornar a treballar de seguida, de les que no tenen feina i els representa un neguit (econòmicament parlant, però també personalment, perquè es senten frustrades per haver-se d'estar a casa). En fi, cada dona és un món i no ens hi podem ficar...

Del que ningú no va parlar, però, i m'hauria agradat sentir alguna de les veus que hi havia a la taula, és del pobret nadó.

Què diria, aquest bebé, si pogués parlar?

Ho deixo aquí... perquè el tema "té molta tela".

Aix, jo, és que des que sóc àvia he canviat moltes de les meves percepcions.

I deixeu-me dir, també, que si jo fos la sra. S.S. de S., en les circumstàncies en que deu poder viure (econòmicament parlant) em quedaria a casa cuidant del meu bebé i, quan passés un temps, intentaria conciliar la feina amb el fill.

Però això és el que jo faria.

Que en el seu dia, no ho vaig poder fer! (i que, com que encara no era àvia, no havia canviat moltes de les meves percepcions).

Imatge treta d'internet.

La Nancy

2011-11-21T15:30:00.000+01:00

La calidesa de la seva veu és extraordinària...

ahir vaig anar a un recital seu, benèfic (per al fill de la Victòria dels Angels). Lloc: Auditori de Sant Cugat.

em va encantar!

Ella és Nancy Fabiola Herrera. mezzosoprano amb veu de seda.

buscant per youtube me l'he trobat cantant amb en Plácido Domingo...

aquí, una cançó d'Eduard Toldrà...

i aquí una de Bernstein...

Poupurri (perquè, com sempre, m'embolico sense voler)

2011-11-16T10:33:00.003+01:00

Com cada vegada que hi ha eleccions a prop, em pregunto com es vota en blanc sense afavorir els que no vull ni perjudicar els que més voldria però que no m'acaben de convèncer per votar-los...

Una altra solució és votar els que penso que són menys dolents, i deixar en blanc el vot pel senat, que em sembla que no serveix per res (ja fa molt temps, que m'ho sembla, no ho dic ara perquè m'hagi convençut ningú). Per cert, votar en blanc al senat què seria?

- no posar cap creueta?

- no posar papereta dins del sobre?

- posar un paper blanc dins el sobre?

- cap de les anteriors opcions? (en aquest cas... quina és l'opció?)

També es pot no anar a votar,esclar, però llavors es poden acabar tenint sentiments de culpa per no haver exercit el dret/deure que et legitima per poder protestar després si no t'agrada el que fan els que has votat, o per quedar-te satisfeta si t'encanta allò que fan (això darrer és força improbable... no m'ha passat mai!)

En fi... altra vegada un dilema al davant. I mentrestant, anar escoltant les promeses i els discursos de pa sucat amb oli que ens van engegant cada dia. I tots ells van a la seva bola, sense escoltar res del que diuen els altres.

Recordo un acudit que explicaven a casa quan jo era petita, que em feia molta gràcia. De fet em va fer molta gràcia fins que vaig descobrir pels meus propis mitjans que allò, d'acudit, no en tenia res i vaig viure-ho "en la meva pròpia carn". Es tractava d'un polític que feia un discurs al balcó de l'Ajuntament d'un poble i els prometia un pont pel riu. Un honrat habitant del poble, va aixecar el braç tímidament per dir que en el seu poble no hi havia riu. El polític, sense caure-li la cara de vergonya li va respondre que no es preocupés, que si no hi havia riu ell també els en proporcionaria un.

I després una veu que se li pot dir riu, se li pot dir trasvassament, se li pot dir aeroport, carretera, desdoblament, autopista, subsidi, fot-li X. Promet el que et sembli i quan t'escullin fes el que et doni la gana: total, ningú et demanarà mai comptes de res!

No puc entendre que el sr. Rajoy ens estimi tant, ara que necessita el nostre vot, quan fa quatre dies es passejava per tot Espanya demanant el vot contra Catalunya.

No puc entendre que a la sra. Chacon no li caigui la cara per terra quan ara resulta que està orgullosa de ser catalana, si fa quatre dies deia que ella era espanyola, no fos cas que la fotessin fora del partit... també estava orgullosa dels resultats sobre l'estatut al tribunal constitucional. Manda huevos!

No puc entendre que el sr. Duran faci el seu discurs mirant a dreta i esquerra i protestant "és que no em deixen parlaaaaar", com si estigués al pati de la guarderia i la moderadora fos l'educadora. Patètic!

No puc entendre que tot un senyor historiador com Alfred Bosch (gran escriptor) s'hagi apuntat a un carro que no li pertoca... perquè bona voluntat ja en té, ja... però, francament, no el veig, de corrupte. I en política, em sembla que si no saps corrompre't (i ràpid) no ets ningú.

I que em perdonin els (poquíssims) polítics que no són corruptes (segurament els podríem comptar amb els dits d'una mà).

Com deia aquell.. és que és es colmo!

i bé... què hem de fer, doncs?

Una abraçada real

2011-11-14T08:53:00.000+01:00

Allò que la vida dóna moltes voltes no és cap tòpic. I de vegades hi ha casualitats que semblen preparades per alguna mà (blanca) per fer que dues persones es trobin, gairebé sense adonar-se'n.

Ahir vaig tenir el goig de conèixer la Zel, la Roser. Ara mateix penso que una d'aquestes giragonses de la vida m'estava portant, imperceptiblement, cap a ella.

Benvinguda a la meva vida real, Zel!

Amb un dia de retard per problemes tècnics...

2011-11-11T11:49:00.001+01:00

El dibuix és de la Carme

Es pot dir que vaig aprendre a llegir en català gràcies als "Patufets", primer, al "Cavall Fort", una mica més endavant, i amb els "Tintins". Però em vaig endinsar en la literatura catalana gràcies a escriptors com Montserrat Roig.

N'hi ha molts més, esclar, però ella fou una de les meves escriptores de referència durant força temps. Vaig començar, ho recordo bé, amb"Molta roba i poc sabó", "El temps de les cireres" i "Ramona, adéu" (no recordo ara si fou primer el temps de les cireres o Ramona, adéu)... la vaig seguir, després, per televisió, no em perdia els seus programes, fins que van decidir que el seu programa no devia convèncer prou o que s'havien acabat els personatges a entervistar o ves a saber què, segur que tot plegat era política encoberta! La darrera novel·la que li vaig llegir fou "L'hora violeta".

Hi ha molta pol·lèmica sobre si la literatura de la Roig és "bona" o no tan bona. No m'hi penso ficar. Jo no sóc crítica literària i el que llegeixo m'agrada o no m'agrada, m'arriba o no m'arriba, em toca o em deixa indiferent.

Montserrat Roig mai no m'ha deixat indiferent, ni amb la seva literatura ni amb la seva faceta periodística. El fet d'haver-la vist a la tele, em va familiaritzar més amb ella que altres autors o autores. Una cosa semblant al que em va passar amb Terenci Moix, a qui vaig començar a llegir entusiasmada i que a poc a poc em va anar decebent perquè a còpia de tornar-se més mediàtic, abaixava (per mi) el seu nivell literari. Això no em va passar mai amb Montserrat Roig.

En fi, que tothom sap que no serveixo per a fer una bona crítica literària (ni bona ni dolenta), ja em coneixeu, però no volia deixar d'homenatjar una persona tan influent en la meva vida de lectora.
____________________

Nota: aquest escrit havia d'haver sortit ahir, que jo no vaig ser a casa en tot el dia, però lamentablement, un error (humà i per tant, meu) a l'hora de programar, ha fet que jo em pensés (tan fresca, jo!) que havia sortit i en canvi, romangués en l'oblit més absolut "desat" amb els apunts, i sense cap mena d'ànim de sortir a la llum. Aquest és un intent- fora de temps- d'esmenar l'error.

I és que la informàtica i jo... continuem sent incompatibles.

_______________________

Quotidianitat delirant (si: ho sé. títol plagiat d'alguna revista d'humor, no recordo quina)

2011-11-06T11:34:00.001+01:00

Un cop acabada l'aventura de l'Aleix, que tornarà un dia d'aquests, ja em puc tornar a dedicar al meu blog; no ho sembla, però haver de posar al dia el blog d'una altra persona, per molt que la coneguis i que sàpigues com és (o et pensis que ho saps) és més difícil del que sembla. Sort de les fotos! (per cert, Paseante, la foto amb les noies brasileres que esperaven els navegants que anevan arribant te la posaré un dia d'aquests, quan el capità me la passi, que la té al seu ordinador i me l'ha d'enviar. Ja veuràs que sembla una foto dels Reis de l'Orient, que porten coses a la gent!) ;)

Avui (o era ahir?) llegia una apologia del silenci en un article de Monzó a La Vanguàrdia: dóna gust que la gent important pensi com un mateix. O potser és al revés: dóna gust que un mateix pensi com la gent important. Sigui com sigui, hi estic a favor: em fa molta ràbia el soroll amb el què he de conviure. Bé, jo i tot bitxo vivent! Jo sóc de les que sempre té la ràdio posada, o música. La tele, cada vegada menys, la veritat, però també la poso, per què ens hauríem d'enganyar? Ja fa temps vaig parlar de com em molesta quan, enmig de qualsevol programa, sigui de tele o de ràdio, et posen els anuncis a tot volum. per això, quan em vull concentrar o, senzillament, quan vull estar tranquil·la i relaxada (cosa força difícil en mi) o bé em poso música que m'agradi molt i molt baixeta de volum (un tema a part són els moments puntuals en què cal escoltar una peça determinada a tota pastilla, com alguna ària d'òpera o un tema concret de rock). Bé, deia que quan vull estar tranquil·la, la música baixeta o el silenci més absolut són el millor. Avui m'acompanya la música de la pluja caient darrere la finestra... és fantàstica!

I parlant de músiques, emissores, ràdios, teles, programes... ahir a la tarda vaig tenir el "goig" d'haver d'assistir a una reunió de veïns (la meva mare no hi sent i vaig anar-hi jo en representació seva). Deumeu! Maremeva! Verge Maria! Us puc assegurar que durant tres hores i mitja em va donar la sensació que estava asseguda al plató de Sálvame deluxe! No hi faltava ni la Belén Esteban de torn! Us ho aconsello per una tarda de dissabte: us infiltreu en una reunió de veïns i en podeu sortir amb un estudi sociològic de primera categoria! Jo crec que la sensació que es sent ha de ser semblant a la que experimenten els polítics als seus escons.

Ah, aquest matí, abans d'optar pel silenci i la música de la pluja, havia posat Catalunya Ràdio. Bufffffffff... La Cóppolo és absolutament ensucrada i insuportable! (Perdoneu, però algú ho havia de dir)... per què van treure la Tatiana Cisquella, del Suplement? eh? eh? eh? O l'Adam Martín, que li fotia mil voltes a aquesta caramel·litzada Sílvia! ho sento, noia... (tampoc no em llegirà, o sigui que...)

Juro que a partir de la setmana que ve començo a fotre canya a l'editor, que em té ben abandonada!!! He dit.

Nota: Torno a NO PODER ENTRAR en alguns blogs, a deixar comentaris. Exemples: el del porquet, el de l'Olga Xirinacs... i molts d'altres! No sé per què. Escric comentaris, de vegades llarguets, i llavors em diu que la pàgina és "broken" i que "tararí que te vi". I els meus comentaris s'esvaeixen en la virtualitat de la manera més vil. Francament, no ho entenc, però que ho sapigueu!

2011-11-02T23:02:00.000+01:00

"Jo he cregut que no arribaria a conèixer Bahia quan he trencat un pern de la quilla. He tingut por que la reparació no aguantés, no podia utilitzar ni el genaker ni el floc. Esperava un lloc entre els quinze primers. He estat dissetè, però què importa la classificació, sobretot, després de les 10 darreres hores dantesques que he viscut. Ha sigut veritablement l'infern! No m'esperava pas una rebuda així, a Bahia. Aquest haurà estat un gran moment per mi. Estic feliç i satisfet."
____________________________
Nota: Tanto las fotos como las palabras que ha dicho Aleix a su llegada, han sido extraídas de la web oficial.

L'Aleix ja ha arribat!!!!

2011-11-02T21:29:00.001+01:00

GPOnauticeventsGPOnauticevents #transat650 arrivée de l'espagnol Aleix Gelabert (345) à Salvador de Bahia
_____________________________________________

L'Aleix ha arribat a Bahia a les 19h 47mn 53sec TU.

Ha estat 20 dies, 19 hores, 47 mn i 53 segons, a una mitjana de 6,24 nusos, des de Funchal a Salvador de Bahia.

El seu temps global de regata ha estat de 30 dies, 4 hores, 30 mn i 19 segons, a una mitjana de 5,80 nusos sobre les 4.200 milles teòriques de recorregut.

En breu penjarem fotos però les podeu veure al web oficial.

En voleu?

2011-11-01T11:40:00.000+01:00

adéu, tiet...

2011-10-27T23:24:00.001+02:00

Ningú, ningú, ni tan sols el rei rel rock, cantava tan bé com tu aquesta cançó..

"tiet", germà gran, còmplice en l'operació d'apendicitis del meu cavallet de cartró, enveja de les meves companyes quan m'acompanyaves al cole amb el biscúter..

no t'oblidaré mai.
descansa en pau

Se m'ha normalitzat blogger

2011-10-24T10:39:00.000+02:00

Doncs això: se m'ha normalitzat Blogger, ja puc tornar a entrar per la via normal, com abans, a partir de "Acceder" i no he de fer invents estranys. Ja era hora, han estat dos mesos i mig pensant-me si me n'anava a un altre servidor (no sé si es diu servidor) però finalment, tot a lloc.

No em prodigo gaire perquè estic posant al dia el blog de l'Aleix, posant-hi fotos i videos i d'alguna manera, intentant explicar d'una manera una mica objectiva (impossible) el que està vivint. Hi heu passat, pel seu blog? aquí us deixo l'adreça...(sóc persadeta, oi?)

vejam... novetats? cap! una migranya + una gastritis que m'han deixat K.O. durant tres dies, però res més... res significatiu. És una brometa que em concedeixen els déus un parell de cops a l'any: o bé un parell d'atacs de migranya, o alguna gastritis o també, quan decideixen posar-se toca-nassos, un atac de lumbago. I ells es queden tan amples, els molt...

Em sap greu la mort d'aquest nano de la moto... buf,buf,buf, no sé per què s'han de jugar la vida, per un esport! (i sé que no puc parlar... el que està fent l'Aleix, també deunidó!) en fi...si, més val que calli. Però em sap greu. Vint-i-quatre anys! un menys que el meu fill petit! maremeva...

De política no en parlarem. No cal. Em van sorprendre gratament les paraules de Zapatero i de Rajoy sobre el tema ETA, però com que no me'n fio ni de la meva pròpia ombra, suposo que tot plegat és una estratègia electoral, així que... temps al temps.

I del xou Gadafi? buf,buf,buf, tampoc no en vull parlar. Veurem què depara el destí al poble libi i esperem que no sigui pitjor el futur que el passat...

Us continuo llegint, la major part de vegades, en silenci (estic poc parladora, darrerament) però hi sóc. Segueixo els que segueixo (suposo que tots ells saben qui són, eh,Olga, Júlia, Carme, Gatot, Iruna, Violeta, Pere-Saragatona, Isabel, Mati, Elèna, Jaka, abogada, Paseante, Veí, Glorieta, les dues Joanes, Zel i etcetera, etcetera, etcetera... no tinc més tempssssss) he de sortir!( que no consteu a la llista de llegits no vol dir que no sigueu llegits)

doncs això!

Sanes (?) conclusions

2011-10-17T15:08:00.001+02:00

he arribat a unes quantes conclusions, a saber:

- Si algun dia es publica el meu llibre de relats (aviat, espero), ja hauré complert amb una de les il·lusions més grans de la meva existència. Si a més a més algú la llegeix, ja seria el "no va más", per no dir que seria l'òstia (amb perdó)

- Després d'aquest fet (si es produeix, i si es produeix aviat, espero) m'oblidaré que algun dia vaig pensar que podia continuar escrivint. Ben mirat, escriure és molt bonic i es pot fer, però no caldria publicar, que surt molt car, i és un pal haver de fer-te propaganda i tot això: la meva professió mai no ha estat aquesta. Jo sóc i seré mestra i psicodallonses fins que em mori (i des que tenia tres anys, que ja manifestava que ho volia ser) i no estic ara per agafar un manuscrit a sota el braç i començar a donar voltes pels editorials a veure qui compra. No, no, i no!

- Aquesta mateixa setmana m'esborraré de la piscina. Per què? Doncs perquè si sóc una persona més aviat hiperactiva, a qui li agrada moure's (molt), com s'entén que pugui romandre una hora en remull, amunt i avall per un carril on som quatre, havent d'esperar per no atropellar, o passar per sota si vull avançar, sense morir en l'intent? No s'entén! I llavors acaba passant el que passa: que a la piscina-piscina, només hi vaig entre tres i quatre dies al mes. Que com que fa mandra avorrir-se com una ostra en remull, acabo anant a la sala de fitness a caminar com una beneita per la cinta (per justificar els gairebé 40 euracos mensuals que em costa ser sòcia de la piscina). I per caminar, ja hi ha el bosc i la platja... no? molt més sa i molt més barat! i al mateix temps, treus la gossa (que al gimnàs no la volen i llavors, quan arribes de la piscina/gimnàs, encara toca treure-la). No,no,no. S'ha acabat! Del tai-xi ja en parlarem, perquè m'hi avorreixo més o menys com a la piscina...

- Em volia desenganxar de l'scrabble. I ara penso... coi, i per què me n'hauria de desenganxar, si m'ho passo pipa, jugant-hi? eh? eh? eh? per què?

- L'italià em continua fascinant, així que m'agrada fer els deures, estudiar, i sobre tot, sobre tot, cantar les cançons italianes (taaaaaaaaan rematadament romanticones i quiques, que m'encannnnnnnnnnnten) (ho faig quan vaig al cotxe o quan estic sola, no fotem, no vaig cantant pel carrer ni ho faig quan hi ha algú més a casa... bé, amb la Taca i amb el Xat, sí que m'hi atreveixo, que aquests "no es xiven")

- La Frac deixa el blog i el feisbuc. Una de les raons que dóna per fer-ho és "tinc ganes de llegir els clàssics" (entre altres raons, evidentment). Doncs a mi em passa el mateix (però de moment no vull deixar el blog ni el feisbuc)... tinc ganes de llegir/rellegir els clàssics i els no clàssics. Els llibres que sempre m'hauria vingut de gust llegir i, per falta de temps, o els he llegit de pressa i corrents i sense païr-los, o no els he arribat a llegir. Tot ahir que hi donava voltes, al tema. Per què coi he d'escriure, amb el moltíssim que tinc per llegir? Per què coi he de posar-me límits de temps per escriure tal o qual cosa, si el que em ve realment de gust és estirar-me al sofà llegint mentre escolto els mils de cd's que mai no tinc temps d'escoltar i assaborir?

He dit.
I m'he deixat unes quantes coses al teclat, però ara, el que em ve realment de gust, és acabar una partida de scrabble que tinc començada amb un venessolà que viu a Girona i que m'està fotent una pallissa de por (però encara puc remuntar la partida: es tracta que em surtin bones lletres... creuo els dits)

2011-10-16T01:07:00.000+02:00

Si mai em venc l'ànima al diable, serà a aquest Mephistophélès!!
Que consti a les actes.

2011-10-14T23:31:00.003+02:00

Em fa l'efecte que acabaré obrint un blog nou. Avui ho parlava amb la meva jove, que tinc una edició taaaaaan vella del blogger, que cada dia em costa més d'entrar i dir alguna cosa.

A part de tot, la veritat, no està la cosa com per tirar coets. Tot són males notícies, a tots els nivells, tan dolentes, que al cap i a la fi acabes pensant "després de mi, el diluvi".

L'Aleix va arribar a Funchal (ja ni recordo si us ho havia dit) molt prim, però molt content, molt content, mooooooolt content! L'esforç li havia valgut la pena i va ser una mena de viatge interior (molt interior és batallar cada dia amb el mar i intentar que un vaixell de sis metres es mogui i vagi cap allà on vols que vagi, menjar liofilitzats cada dia i dormir en petits intervals de 20 minuts)... el camí de Sant Jaume és un passeig per un parc temàtic, comparat amb aquesta aventura que admiro i envejo tant i que jo seria totalment incapaç de dur a terme!

El dia 13 van sortir cap a Bahia. (us ho havia dit?)

Avui hem anat a buscar en Martí i ens ha rebut amb els braços oberts. Ens ha caigut la baveta a tots dos... els seus companys estaven tan contents com ell, però als altres els anaven a buscar les seves mares com cada dia i pel Martí avui era un dia especial, hi anàvem els avis. Se li ha notat a la carona que estava content. Li ha dit a en Miquel "Avui dinarem a casa els avis", com si fos un esdeveniment extraordinari. I m'hauria encantat fotografiar la cara que se li ha posat a l'avi :D

Em sembla que aquest darrer paràgraf hauria d'anar al blog de l'àvia! però francament, em costa tant entrar a l'"accés" dels meus blogs que no n'acabo de tenir ganes...

per això deia: acabaré obrint-ne un altre, amb prestacions una mica més "modernetes".

I ara me'n vaig a dormir. I després de mi, el diluvi.

Ga(r)vinada

2011-10-12T22:53:00.001+02:00

Sortida cap a l'aventura

2011-09-28T21:57:00.000+02:00

Si, si, ho sé, és "cutrillo", però és part del que hi ha i és el que en aquests moments tinc més a mà.

Els que cridem som els familiars i amics que vam anar a dir-li adéu. Aprofitem, també, per fer país!

Adéu, Aleix, ves a viure la teva aventura! t'estarem esperant!

Navegació oceànica

2011-09-23T20:36:00.000+02:00

Això de fer una regata oceànica té el seu què i el seu com. I és més delicat del que sembla i, per mi, perillós. Pels navegants oceànics, no és pas més perillós que escalar l'Everest, posem per cas. (O qualsevol muntanya d'aquestes que no escala tothom)...

Ho he dit moltes vegades i ho repeteixo: al nostre país, navegar no té cap mena de consideració, els esports, bàsicament, són el futbol, el bàsquet, les motos i els cotxes. I, més o menys, para de comptar. Ah, això si: i les regates que fa el rei! si no hi ha cap membre de la família reial, no es consideren importants (toca't la pampa)...

L'Aleix porta anys preparant-se, no solament físicament sinó també mental. Aquesta regata es considera la més solitària de les regates, la que necessita més força mental, amén de força física, concentració i una bona dosi de valor. La seva meta no és arribar primer sinó senzillament, arribar.

Aquestes imatges poden donar fe de l'ambient que es viu a La Rochelle aquests dies, en què la ciutat es bolca literalment en els navegants, les escoles participen de l'event i tothom valora l'esforç dels nois i noies (poques noies, però algunes...) que hi participen. Fa dos anys us en vaig parlar, quan la regata la va fer l'Anna Corbella, la mateixa que aquest any va participar, junt amb la Dee Kafari, a la Barcelona World Race.

I ja no m'enrollo més, aquí podeu veure una mica del que s'està coënt:

2011-09-21T15:11:00.002+02:00

Demà sortim per ajudar l'Aleix en els darrers preparatius amb el Gaes-Antaas. El diumenge, 25, a la tarda, sortirà de la Rochelle.

L'aventura és l'aventura, no?

Qui el vulgui seguir, aquí hi ha l'adreça oficial (en francès, anglès i portuguès)

Aquí trobareu la fitxa de l'Aleix.

Més endavant, si algú li posa el blog al dia, també us en posaré l'adreça. Si no... no caldrà.

avui

2011-09-13T19:05:00.004+02:00

Avui ni he llegit el diari ni he escoltat la ràdio.
Si, estic millor, deu ser per això... i perquè avui tinc dos convidats molt especials a sopar... i a veure el Barça i a jugar...

Ja m'he apuntat a tai-xi i a italià. M'han dit "hauries de fer el segon nivell, que ja vas fer el primer" i jo he dit "vull repetir curs" "per què?" "perquè de tot el que vaig aprendre, només recordo "bon giorno", més o menys... perquè no vaig fer el curs sencer, perquè vull fer-ho ben fet (ja que m'hi poso...), s'han estranyat però m'hi han tornat a apuntar. Quinze dies i comencem!

Vaig dir que explicaria el que farà l'Aleix i no sé com posar-m'hi, és taaaaaaan agosarat... potser que us enviï a una pàgina que us informarà bé del que és...

continuarà...

Nihil novum sub solem

2011-09-12T15:31:00.001+02:00

doncs això: tot continua igual

a la meva escola ni se'n parla, de submarinisme, de moment.

La sra. Camacho continua fent morros. És de Blanes, aquesta noia... no ho entenc...no l'entenc a ella, vull dir.Ni als seus morros.

tot continua igual...

excepte les borses, que són subterrànies, sembla

què farà Grècia?
què farem nosaltres?
què farà el món sencer?

un dia d'aquests us explicaré què farà l'Aleix.

ara no em foteu fora a cops d'escombra, però... la vida continua igual.

imatge de google.
la paraula per buscar ha estat aquesta: monotonia.

salut.

Ep! i he de dir que a la concentració davant de l'Ajuntament si que hi era! el que passa és que no ens hem vist, amb la Violeta, cosa que m'estranya, perquè mira que hi havia poca gent! ho sento, però ho havia de dir...

No confiïs ni en el rosa!

2011-09-10T17:18:00.000+02:00

No és veritat que "confiïs en el rosa" i adéu taques.
Amb el Vanisoxiactionconfiaenelrosa, com a molt, pots aconseguir que aquella samarreta que t'agradava tant acabi a les escombraries perquè no serveix ni per fer baietes.
En canvi, amb una goteta de Fairy, adéu taca!

Així que no confieu en el rosa, d'acord?

Ignoro si podeu confiar en algun partit polític o si haurem d'acabar utilitzant el país per fer baietes.

Avui m'he comprat un metre i mig de senyera nova, la que tenia era destenyida i cal conservar els símbols. Cal conservar alguna cosa... no?

No m'he atrevit a rentar l'antiga senyera amb Fairy i, molt menys, amb vanisoxiactionconfiaenelrosa...

Alguna idea, per sanejar el món?

Canvis

2011-09-05T15:40:00.002+02:00

Molt bé, heus ací una nova modificació del blog, una mica més senzilla que l'anterior. Tot s'ha esdevingut per culpa d'aquesta "nova" manera que tinc ara d'entrar al blog, perquè, com ja vaig comentar, no m'és possible entrar-hi per la via normal (normal fins ara, per mi). Em vaig ficar a un fòrum i vaig veure que hi ha molta més gent que té el mateix... problema?... (tant de bo tots els problemes fossin com aquest) i que hi havia aquesta altra manera d'entrar a les entranyes del blog. Al principi m'ha costat, però ara ja ho tinc clar.

Vull agrair a qui es va brindar a ajudar-me, sobre tot, al Gatot, que va ser el que ho va declarar més clarament. Mira, com veus, ja torno a fer marramiaus, però moltíssimes gràcies!

I tot seguit me'n vaig a veure La riera, així no penso!

perquè si penso... m'encenc.

Sabeu? jo mai havia estat una extremista, ni en el tema de la llengua ni en cap. Però m'hi han fet tornar! A fe dels déus que no penso baixar del meu propi ruc (català, per descomptat)

2011-09-01T19:11:00.002+02:00

Per molts anys, companya!

2011-08-31T12:04:00.001+02:00

No heu sentit mai la necessitat de desaparèixer?
no ser-hi, no existir,
no ser ni visible ni invisible
no haver de pensar, de fer, d'actuar,
no haver de jutjar,no haver de decidir...

després de tants anys... tinc ganes de fumar

blogger no em deixa entrar per la via normal, he hagut d'anar a parar a una pàgina estranya.

potser és que blogger no volia que escrivís aquest post

2011-08-26T23:42:00.000+02:00

M'estava mirant la pàgina web del Tívoli per veure si compro dues entrades per veure "El llac dels cignes" amb la companyia del Ballet nacional de Cuba d'Alícia Alonso. Hi voldria anar amb la meva mare, que diu que el ballet contemporani no li agrada... a mi és el que m'agrada. Però un clàssic-reclàssic com el llac dels cignes potser val la pena... o potser el que val la pena és la cerimònia de baixar totes dues a Barcelona, anar al teatre, berenar i tornar totes dues cap a casa... ja ho veurem.

Mentrestant el Barça guanyava la Supercopa d'Europa (és aquesta, no?) jo he vist una part de la primera part i una part de la segona part (com allò de la parte contratante de la primera parte i tal...)

I quan ha acabat el partit m'he dedicat a buscar youtubes de ballets, a veure si trobava alguna cosa del que vull anar a veure. Doncs si: no només una coseta. He trobat cents, què dic, cents, mils de videos de ballet. I allò que passa, de l'un a l'altre, d'un ballet a un altre, d'una música a una altra, al final i voluntàriament, he buscat el "Pas de deux" del Trencanous i m'atreveixo a compartir-lo amb vosaltres. No hi ha imatge, per això l'he triat. Es pot escoltar mentre es fa una altra cosa, no cal veure ballar.

És una de les meves músiques "florides" preferides, de veritat!

Scrabble, futbol, vacances, descans...

2011-08-24T10:35:00.000+02:00

Tinc ganes que comenci el curs. No és una novetat; des que era alumna, després, com a profe, després, com a psicodallonses i ara com a psicodallonses-a-mig-gas, tinc ganes que torni a començar el curs. És greu?

Després de la navegació per aigües balears, constato una vegada més que - malgrat que viatjar és molt agradable- a casa s'hi està molt bé, tot i que el Blauet és com la meva segona casa.

Estic - des de fa temps- "apuntada" a Redeletras, una mena de club per jugar a Scrabble. Els mots encreuats sempre han estat una passió, per mi, llàstima que a Rede no hi pugui haver torneigs en català, perquè és una xarxa sudamericana. Jugo amb gent de tot Sudamèrica i també amb gent d'Espanya. De catalans en som molts i quan ens trobem virtualment en alguna partida, xategem en català, encara que continuem jugant en castellà. Hi ha varis nivells. Jo encara estic en el nivell groc i costa déu i ajuda pujar de nivell. El més baix és el blanc, després hi ha el groc, després el verd, el blau, el vermell i el negre. De moment només jugo torneigs amb gent blanca, groga i verda. Guanyar algú verd, per mi, en aquests moments, és un repte i em fa pujar la moral scrabblera. Per poder pertànyer a Redeletras s'ha de pagar, però el preu és molt assequible i quan guanyes un torneig et regalen dies; la setmana passada vaig guanyar onze dies, mira per on. Tornejos (o torneigs?) presencials se'n fan a tot arreu, jo l'any passat vaig anar a Altafulla un diumenge i vaig quedar segona. Em sembla que ja ho havia comentat en el seu moment... A Redeletras juguem esportivament i encara que ens guanyem els uns als altres i de vegades i virtualment ens agradaria fotre'ns el dit a l'ull els uns als altres, com que som persones, no ho fem ni virtualment. Ens donem la mà - també virtualment- i ens diem "moltes gràcies per haver jugat amb mi".

D'això... el darrer paràgraf no era per res...

Dilluns vig anar a veure el Gamper i la festa blaugrana. Jo no havia estat mai al Camp Nou, i això que vaig viure tretze anys a dos carrers (el meu fill gran encara hi viu), que des del bany sentia els AAAAhhhhhhhhhhhhh! o els OOOOhhhhhhhhhhhhh! o els GGGGGOOOOOOOOOOOOL! i sabia perfectament com anava el partit. Després, des del balcó de casa, suposant que no hagués sentit ni els Ah ni els Oh ni els Gols, podia endevinar si "havíem" guanyat o perdut, només veient l'eufòria o là seva absència a les cares de la gent que, com un riu, circulava pel meu carrer.

Dilluns vaig al·lucinar al Camp Nou, perquè era la primera vegada que el veia, perquè allò era una festa, perquè en Guardiola és tot un senyor, perquè els directius es van mantenir en un discret segon pla donant prioritat - per descomptat- als jugadors, per la presentació de la nova plantilla, perquè vam guanyar per cinc a zero i perquè l'esportivitat dels jugadors i seguidors del Nàpols va ser exemplar.

Dilluns vaig estar a punt de comprar-me una samarreta del Barça, però després no ho vaig fer perquè estic segura que no me la posaria mai i - francment- són caríssimes!

Estic de vacances d'escriure. Porto més d'un mes que no he escrit ni una ratlla, però aquest cop és per higiene mental. Si els déus i l'editor ho volen, la temporada que ve treuré el meu primer llibre de relats en solitari. No hi guanyaré ni un eruro, ans al contrari, m'he de quedar un bon nombre d'exemplars que no puc vendre i de mi no se'n parlarà mai com a escriptora. De fet, espero que de mi no se'n parli mai com a res, a no ser en cercles íntims de família, amics, blogaires... i llavors només em faltarà plantar l'arbre...

I ara me'n vaig a plaça, que al frigorífic, un ratolí s'hi moriria de gana...

ah! els braquets ja fa dies que són història!!! una foto? buf! ja la pujaré quan en trobi una que no em faci massa vergonya de pujar.

L'origen

2011-08-12T20:18:00.000+02:00

ehem... aquests (època peter Gabriel) van ser a Badalona i... jo hi era.. ehem (si,si, ja ho sé, parlo de la Prehistòria)

No comparo reeeeeeeeeeeeeeeee. Només afirmo que jo hi era i que... bé, que qualsevol temps passat fou anterior.

Antònia Font

2011-08-12T17:35:00.000+02:00

Dilluns els vaig veure en directe, al Festival dels Jardins de Cap Roig.

Són bons, són bons.

la llàstima - per mi- és que la música estava taaaaaaaaaaaan alta (ja, ja sé que va aíxí) que es distorsionava una mica i no s'entenia la lletra de les cançons (el que passa és que la gent se les sap i no ho nota, tot això).

I ara no el compararé amb cap dels concerts que he vist de grups i bandes que m'han agradat al llarg de la (meva) història... al César, allò que és del César.

visca la república

2011-08-08T09:34:00.001+02:00

El palau era ple de gent. Tothom es maquillava, s'arreglava i es decorava. Jo mateixa, ajudada pel meu nét gran, m'he pintat flors de colors al llarg de tota la cama dreta. No he tingut temps de pintar-me-les a l'esquerra, perquè tot s'ha precipitat. Han arribat més convidats i una bona colla de pintors i restauradors que anaven repintant les parets d'habitacions i passadissos a mesura que la comitiva reial hi caminava. Jo havia d'anar al bany i no hi podia arribar, tanta era la munió de gent. Grans i petits pul•lulaven arreu, menjant, bevent, xerrant en petits o grans grups. He arribat a la gran escalinata, mentre, d'esquena, mirava els cambrers amb les safates curulles de copes i aperitius. Llavors ha estat quan m'han avisat. Tu sempre ets al mig, m'han dit. I m'he girat, de cop, a temps per veure la família agafada de les mans, baixant cerimoniosament, donant temps entre graó i graó, de ser ben contemplats i admirats. Ballaven una sardana, acompassadament, sense cobla visible. Segur que cadascú tenia una cobla dins del seu cap coronat. Ostres! he exclamat. I és que, quan m'he girat, davant per davant, o sigui que fins aleshores li havia estat donant l'esquena, hi tenia Sa Majestat en persona, agafat de la mà de la seva esposa, amb la Letícia a l' esquerra, en Felip, les infantes i tota la mainada, una colla sardanista molt més ben decorada que jo, que amb prou feines podia tapar-me, avergonyida, les flors pintades a la cuixa amb els retoladors d'en Martí...

llavors és quan en Xat ha miolat.

No sé si vull estar tan informada

2011-08-04T22:54:00.000+02:00

Avui he sentit quatre vegades que han començat les obres per part de la Renfe, per soterrar el metro i fer un enorme i magnífic parc (o una zona verda, com li vulguem dir). Que la gent està queixosa, que hi ha pocs informadors. Jo conec una de les informadores de primeríssima mà i sé que els han preparat molt bé, esperem que la gent no es pensi que són els responsables de les falles que hi pugui haver, perquè ells només s'han agafat a una de les poques feines eventuals que els han sorgit aquest estiu i que desinflaran per 27 dies les llistes de l'atur, que així els polítics es podran omplir la boca una vegada més amb les (falses) estadístiques, perquè són falses, no ens enganyem. Cada any baixa, l'atur, per aquesta època, però quan s'acaba la feina eventual, l'atur torna a pujar. Per tant, "allò" no són llocs de treball "estables"!

Avui he sentit quatre vegades un munt de notícies i com a mínim he sentit vint-i-sis vegades (o més) que l'economia no marxa. No marxa, no.

I vint-i-sis vegades (o més) he sentit tertulians, tertulianes, economistes i no economistes, professionals i no professionals, dir que els governs "han de fer alguna cosa".

I els governs, no solament no fan res, sinó que es van reunint per anar repetint el mateix rollo, per fotre's les culpes els uns als altres, per dir-se el nom del porc amablement i políticament correcta, en poques paraules, per desanimar la penya, que ja no sabem què més fer.

Em sembla que no vull estar tan informada, que no vull que em repeteixin fins a la sacietat les notícies del dia, que no vull sentir els tertulians (que avui parlen d'economia i potser demà d'ecologia i demà passat d'educació, que sembla que entenguin de tot i més d'un cop fiquen la pota fins al fons)...

Definitivament, no vull estar tan informada.

Superficialitats

2011-08-04T10:57:00.002+02:00

Ara fa un any i tres mesos (aprox), escrivia això.

Avui escric això:

A les 10 de demà, divendres, 5 d'agost del 2011, em treuen els braquets "de dalt". D'aquí a deu dies, em treuran els "de baix". O sigui que d'aquí a onze dies tornaré a somriure amb normalitat quan algú faci fotos i no faré ni ganyotes ni m'amagaré darrere de ningú. Cadascú tenim les nostres manies, i què hi vols fer? a mi m'ha anat molt bé a nivell de salut, això dels ferros, perquè m'ha tornat a lloc les dents que s'havien anat descol·locant al llarg de la vida. Esperem que d'ara endavant es mantinguin al seu lloc perquè a fe dels déus que no em penso tornar a posar ferros mai més!!!!

uix, es veu que ell també en portava!

Si, ho sé: escriure un post tan banal "amb el que està caient" és d'una superficialitat imperdonable.

I què? eh? eh? eh?

snifff, havia de ser avui i m'acaben de trucar que hi he d'anar demà, snif,snif, 24 hores més, snif, snif

Un premi

2011-08-01T20:27:00.000+02:00

La Violeta, la meva jove i mare d'en Martí i d'en Caïm, m'ha atorgat un premi, la qual cosa em fa molta il·lusió. No tinc ni idea del per què, però no puc deixar-li comentaris al blog, així que ara li agrairé el premi via email i, per descomptat, des d'aquí ja li estic agraint. de fet me n'ha atorgat un per aquest blog i un altre pel de l'àvia, però allà el mencionaré sense repetir el petit qüestionari que comporta aquest premi.

Sembla que aquestes coses van i venen, recordeu allò dels memes? doncs aquest premi va, tal com deia, amb un petit qüestionari, que intentaré respondre amb el mínim nombre de paraules (si en sóc capaç).

Aquesta és la imatge, que tot seguit explicaré:

Copio i enganxo des del blog de la Violeta:

És el premi titulat "Me gusta tu mentalidad", creat per l'utora del blog "Pequeña Budda Islandesa". El premi és un quadre del seu home, que representa a la Tara Blanca, la dona amb bon cor i amant de la naturalesa.

És bonic, veritat?

Bé, doncs ara, el qüestionari.

1) Una cançó que m'emocioni- N'hi ha moltes, de cançons que m'emocionen, n'hi ha tantes que no sabria per on començar, però en diré una, de la Roberta Flack, perquè per mi té un significat molt especial, d'un record molt especial que no explicaré.Us la poso, tot seguit:

2) País on m'agradaria viure i per què - Catalunya. Perquè és el meu país.

3) Com em descric amb 5 adjectius - Impossible descriure'm només amb cinc adjectius!!!

4) Alguna vegada algú t'ha explicat com seria el teu futur?- Doncs si. Una gitana em va llegir la mà, després de dir-me allò tan típic "te la igo, resalá?" i "me la ijo". I em va encertar un parell de coses, com que tindria tres fills (no va dir res dels no biològics, he he he) i també que tindria més d'una parella (com ho devia llegir, això, a la meva mà?)... misteris!

5) El meu perfum preferit - No parlaré dels perfums naturals com l'olor del mar o de l'herba mullada, que tant ens agrada a tanta gent, ni de l'olor del cafè al matí, ni de l'olor de la roba neta... diré que no sóc gens fidel a cap colònia, però durant molt de temps si que ho vaig ser. Sempre em posava Agua de rosas, de A.D. Ara a fa temps que em compro la que m'agrada quan puc (són caríssimes, les colònies, i tampoc no està la cosa com per anar gastant en perfums). Hi va haver un temps que m'agradaven molt les colònies fresques, però ara em recorden massa l'estada de persones estimades a l'hospital i no puc amb elles...

6) D'on creus que ve la sort? - Doncs penso que la sort te la vas fent a tu mateix al llarg de la vida, però és cert que no és el mateix néixer en un país o en un altre i lamentablement hi ha gent que ja des del naixement ho té molt fotut per forjar-se "una sort"... però ara ens ficaríem en camises d'onze vares i no es tractava d'això.

Bé, doncs, ara em toca premiar, ja fa temps que vaig dir que no limitaria els memes i els premis i que els agafés qui volgués, però avui em sento joganera i el repartiré. Com que diu que han de ser 7... (a veure si me'n recordo de qui no li agrada gens rebre aquest tipus de premis, si te'n toca un i no t'agrada, no et sentis obligat/da a jugar, d'acord?)

Vejam...

Joana Torres - perquè és com és i perquè la segueixo des de fa... uuuuuuuuuuuuuuh! jo que sé!

Fanal blau - perquè m'encaaannnta el que diu, com ho diu i les fotografies que fa

Col·lecció de moments - perquè la carme, encara que no li comenti, és la Carme i punt :)

El porquet - perquè és relativament "nou" al meu blog i em cau molt simpàtic!

El blog de l'Assumpta - perquè ... perquè des que la llegeixo he vist en ella una persona honesta que defensa les seves idees encara que no siguin les de la majoria (em refereixo a les seves creences religioses). Xapó per ella!

Clidice - és, senzillament, genial!

Glorieta - perquè té un blog senzill i tendre (gràcies, Serrat, he he he)

A encesa de llum - perquè la Pilar és molta Pilar!

Ui, que no acabo i eren 7!!! Bé, doncs per tots aquells i aquelles que ho vulguin (de fet, tots els blogs que apareixen a la dreta del meu, són susceptibles de rebre aquest i qualsevol premi, pel sol fet de ser a la xarxa fent-me companyia, així que, qui ho desitgi, que se l'emporti i compleixi amb els requisits!)

Apa, siau!

Volem volar

2011-07-27T09:45:00.001+02:00

Doncs si:

Vueling...

he volat per venir a veure la mare, els fills, els néts... no sabíem quan podríem tornar... el temps està ben boig!

no m'agrada volar, però el trankidallonsis fa miracles (els vint minuts me'ls passo clapant)

i ara me'n torno. Ahir plovia a bots i a barrals. Els focs del dia de Santa Anna van ser força deslluïts, no hi havia ningú a la platja mirant-los, només quatre gats... jo els vaig veure amb un pareo per damunt les espatlles, tenia fred. I amb la finestra tancada, a través del vidre, mentre mirava una pinícula (ara copio el gatot) a La 2. No en sé el títol, ahir no vaig comprar el diari i no la vaig veure començar. Era sobre un actor que duia una vida dissipada i una noia que n'estava enamorada. Una mica conte de fades. Jo la mirava, un ull a la tele i l'altre als focs deslluïts.

La tarda, plovent a bots i a barrals, la vaig passar amb la mare, amb una enorme capsa de cartró als genolls, remenant fotografies antigues.

Qui és aquesta, mama?

Una cosina del teu avi

I aquest?

L'oncle Manel, quan era jove

I aquí què estàvem fent?

És de quan anàvem de càmping. I m'explica una història d'una vegada que van passar tot un matí bullint, al fogonet de càmping-gas, unes mongetes tendres que van quedar com pedres perquè al pou d'on havien tret l'aigua, l'aigua que hi havia no era potable.

I això?

La platja de Badalona. O potser és Montgat... a veure? - es posa les ulleres- Montgat! Mira, veus, aquestes casetes? on ens canviavem, ens posavem el vestit de bany...

Encara plou a bots i a barrals i jo marxo perquè vull passar per la festa de la petita Mar, que avui fa tres anys... hi haurà els meus néts amb els seus pares...

Em mullo fins als genolls, m'he d'apujar els pantalons fins a mitja cuixa (algun avantatge tenen, els pantalons "cagats" del "mercadillu", com que van amb gomes...) per anar a buscar el cotxe.

Una festa infantil amb pares i mares que mengen pastís, prenen begudes, aguanten criatures... la mitjana d'edat és de entre 33 i 35 anys (em sembla). Entro, saludo, m'ho miro, una marieta, una flor amb plomes índies al cap... ondia, si és el meu nét! Que guapo! que ets, un "jefe" indi, una flor, un "jefe-flor"? No té ganes de xerrar, el meu nét. Juga, gaudeix amb els seus amics i amigues, lluita per una joguina, viu!!! Viuen. Somric, satisfeta de veure com la vida fa el seu curs.

Plou a bots i a barrals, em torno a mullar, aquest cop només fins als turmells.

Pujo a casa, comprovo per enèssima vegada que m'he imprès bé la targeta d'embarcament del "Vueling".

No m'agrada volar.

M'emportaré un trankidallonses o no caldrà? (no caldrà).

i demà, si els déus i els vents ens deixen, tornarem definitivament. Bye bye, Mallorca!

Sense blog

2011-07-25T19:13:00.003+02:00

Dos dies amb el blog tancat i no en sé. I és que em sembla que no canviaré... mai no canviaré!

No, no us he de convidar per entrar. Entreu quan vulgueu, sou a casa vostra... només faltaria...

Algú podria definir-me rampell?

Doncs això.

Us deixo amb l'Alaska. (no em mireu així, un dia, aquesta dona va cantar coses com aquesta que us deixo i a mi m'agradava!)

Una mica d'aire i tornaré...

Demo

2011-07-07T10:07:00.000+02:00

Una vista diferent de Palma, veritat?

Mireu quin trenet, aix! (en el fons sóc com una nena, m'encanten les coses que ja m'encantaven de petita, és greu?)

ningú no ho recorda? que vella sóc!!!

Va, homeeeeeee, algun Kumba com jo... aquelles excursions al Figaró, aquelles tornades a la plataforma del tren, cantant allò de "Som gent pacífica i no ens agrada cridar!"

Paisatge des del tren

Vejam, no tot són flors i violes: com més t'acostes a Palma, més normalet torna a ser el paisatge. Per què ens hauríem d'enganyar? eh? eh? eh?

2011-07-06T15:30:00.002+02:00

El següent llibre que he llegit ha estat Dies d'amor i de guerra, de Thamima Anam, sobre Bangla Desh, anys 60-70, etc. Ha estat una troballa, me'l va deixar llegir l'Àngels, del Taka, jo no l'havia pas descobert. M'ha deixat un regust angoixant, però és el que hi va haver (o al menys, és una mica el que hi va haver, perquè de ben segur que tot va ser molt pitjor del que retrata l'autora, car la literatura sempre és més suau, quan es tracta de guerres diguem-ne novel·lades).

Ara estic amb Tenim un nom, de Vicenç Villatoro. Sé que hi ha qui no li agrada gens, aquest autor. Jo només el coneixia de la tele, de la ràdio i d'un parell de conferències on vaig anar i el ponent era ell. L'una, de caire polític. L'altra, de caire literari. Vaig descobrir que em queia molt millor del que jo mateixa em pensava que em queia. Independentment dels colors polítics i literaris. Com a persona, com a mediàtic. Em va agradar, ho confesso.

Tenim un nom va del Barça, però no va només del Barça. Per mi també ha estat tota una sorpresa, així que, com tants d'altres que ja he recomanat, aquest també el recomano. És un bocí d'actualitat molt ben explicada, molt ben documentada i molt ben tot. Sobre tot, molt nostrada. Ara sóc gairebé a la meitat i no crec que em duri gaires dies més, perquè es llegeix molt fàcilment.

Després de passar quatre dies sencers amb les seves nits corresponents a Palma, passant molta calor però gaudint, al mateix temps, de Palma com a ciutat, ara som a Porto Petro. Ahir al matí vam navegar fins a La Ràpita. No són amics dels gossos, si vas a prendre una cervesa a la terrassa d'un bar, et fan deixar el gos a fora de la terrassa, a ple sol. Es veu que ho han decidit a l'Ajuntament i la norma regeix tot el poble, segons ells, "perquè si no, els turistes es queixen". I nosaltres... no som turistes, per vosaltres? No, es veu que no. Apa, passi-ho bé, ja us ho fareu. Si ets al carrer, no tens per què deixar el gos gairebé al mig de la carretera, i menys a ple sol. Vam marxar! La cervesa de llauna de la nevera del Blauet és molt bona i no et fan deixar el gos al sol. Amb tots els meus respectes cap a la gent a qui no agraden els animals... hi ha gossos que tenen molt més seny que algunes persones - que algunes, dic, que algunes! -

Un dels dies, vam llogar un cotxe amb els amics (hi ha cotxets, avui en dia, guapíssims, eh? sis o set places) em recorden el nostre estimat Renault Space de quan els nostres nois eren petits... la gent ens mirava, un cotxe ple de nens i un gos (llavors també teníem gos, el Truc, pobret, que ja fa anys que cria malves) els sis/set places d'avui en dia són més còmodes, més grans, més segurs i a més a més, tenen aire condicionat!!!! vam anar fins a Sóller, que ens va tornar a encantar, al cap dels anys. Tant Sóller poble com Sóller platja. És la nostra debilitat! Per tornar a Palma ens vam dividir: quatre dels sis vam tornar en tren. És un viatge d'una hora, travessant uns paisatges que et transporten a un passat no massa llunyà, una petita delícia, com qui es menja un bombonet, assaborint-lo amb plaer! Vaig gravar una micona de video, per sentir el traqueteig del tren (un trenet de fusta preciós, res a veure amb rodalies de la renfe) el problema és que em falten no sé quin coi de drivers o de noseque, que fa que en aquest ordinador no es vegi, ni es senti. Una feineta a fer quan arribi a casa.

Bé, doncs, aquest matí hem sortit de La Ràpita i ara som a Porto Petro. Un port "coqueto", que jo recordava, però que confonia amb Porto Cristo i Porto Colom. Espero, quan anem a Porto Cristo (si hi anem) i a porto Colom (aquí hi anirem segur) espero deixar de confondre'ls.

Una altra feineta, "passar" les fotos (això és com passar els apunts, recordeu?)... quan ho faci, prometo documentació gràfica.

innocents, males bèsties, rics, poderosos i víctimes

2011-07-01T09:33:00.001+02:00

Perquè un sigui ric i poderós no hauria de ser necessàriament una mala bèstia.

perquè una sigui dona, no hauria de ser necessàriament una víctima.

perquè un és ric i poderós, podria ser perfectament una mala bèstia.

perquè una és dona, podria ser perfectament una mala bèstia i podria ser que haguessin abusat d'ella i podria ser que no haguessin abusat d'ella.

O no. També podria ser que la dona -essent una mala bèstia- decidís mantenir relacions sexuals amb el poderós per poder - després- denunciar el poderós i arreglar-se la vida.

També podria ser que la dona fos una bellíssima persona i s'hagués enamorat bojament del ric i poderós i després s'hagués trobat amb que el ric i poderós li hagués sortit "granota".

Deumeu, que difícil deu ser, la feina de jutge!

Una imatge val més que...

2011-06-29T22:56:00.000+02:00

ui, que ho deixava sense títol!

2011-06-27T19:21:00.001+02:00

Quan vaig acabar Pavana per un tauró vaig llegir - com ja vaig comentar-La cendra dels anys, de la Júlia Costa. És una de les seves novel·les més llargues i completes, que em vaig empassar sense ni pensar-m'ho. L'he regalat als meus amics que vénen amb el Taca, els companys de viatge amb els que, aquest any, ens hem trobat a Formentera; altres anys havíem sortit junts, però aquest any cadascú va anar pel seu compte i hem coïncidit, com dic, a Formentera. Bé, doncs, li vaig regalar el llibre de la Júlia a l'Àngels, que sé que l'apreciarà (i com que encara no el tenia dedicat... ja em vagarà de comprar-ne un altre exemplar que segur que la Júlia em signarà amb molt de gust, veritat, Júlia?)

Quan vaig acabar La cendra dels anys vaig rellegir Nada, de Carmen Laforet. M'he trobat amb un llibre que, havent-lo llegit fa molts anys (molts, molts!) no em recordava absolutament de res. O sigui que m'ha semblat un llibre nou. M'ha agradat, però he pensat "no mata", suposo, però, que en el seu dia va ser tota una innovació literària, no només pel tema sinó per la manera d'estar escrit. No m'ha matat, doncs, però l'he apreciat en la seva justa mesura (que bé queda aquesta darrera frase!)...

I un cop acabat Nada vaig començar a llegir un llibre que em va regalar l'Àngels (al qual jo vaig correspondre amb el de la Júlia). El llibre es diu La néta del Sr. Lindh i l'autor és Philip Claudel, un professor de la Universitat de Nancy, més jove que jo (això sempre em produeix una certa angoixa, em fa pensar que sóc molt iaia, per escriure...) bé, doncs, aquest me'l vaig polir en dues tardes. És una història dolça, tendra, diferent i inquietant que us recomano vivament, si no és que ja l'heu llegit. Penso que és un d'aquells llibres imprescindibles al llarg de la vida, com Seda o Cien años de soledad.

Que no tenen res a veure entre ells, ja ho sé; només dic que tothom els hauria de llegir (o no).

Andratx ho trobo molt lleig de dia i molt bonic de nit (com em va passar a Formentera). Hi ha pobles fantasmes que de dia deixen anar tot el sol (a l'estiu!) i, si, a sobre, estan hiper-edificats, com aquest, els trobo lletjos amb ganes (que em perdoni algú que em pugui estar llegint i sigui fill o filla s'Andratx)... la meva opinió només val per mi i l'expresso perquè ho vull fer, però no té cap mena de validesa oficial, evidentment! De tota manera, si em regalessin una caseta a Andratx no li faria cap lleig, no us penseu... llàstima que li passa una mica com a Roses o a Blanes: hiper-edificat, una mica sense solta, segons la meva modesta opinió urbanística. Es salva, com gairebé sempre, el poble "antic". I no té platja, així que sort hem tingut d'haver trobat lloc al club de vela (en ple mes d'agost això és impensable), perquè he pogut passar-me un parell d'hores a la piscina. S'agraeixen, els pocs ports que en tenen.

Si mai us perdeu per Andratx no deixeu d'anar a "La gallega", s'hi menja un peixet (o qui vulgui i pugui, marisc) increïble! nyammmm

I ara me'n vaig a veure botigues. Només a veure-les, que el pressupost de modelets per aquest any ja està més que gastat, snif...així que serà millor que"no em cridi" cap vestidet, ni cap bruseta, ni cap res de res!

apa...

Navegar (i gastronomia diversa, balear i ebrenca)

2011-06-26T10:36:00.001+02:00

Ara mateix estem sortint del port de Santa Eularia des Riu (illa d'Eivissa) per anar cap a Andratx (illa de Mallorca). Ens queden, doncs, unes vuit hores de navegació i una mitja horeta de connexió, perquè després no tindré ni cobertura pel mòbil i aquest aparell només funciona mentre tingui cobertura de mòbil.

Vam llogar un cotxe per visitar l'illa des de terra (per això puc parlar del que "sembla" que no hagi vist, però si que he vist). Feia ben bé quinze anys que no veníem a les Balears, la darrera vegada va ser amb el Swing, un Belliure 30 que vam tenir, llavors encara ens acompanyaven els fills. Per poc temps, però, perquè quan van ser prou grans per treballar els estius, van preferir treballar per proveir-se pels hiverns (un gest que sempre els ha honrat). Recordo, això si, un any en què vam ser-hi només amb tres dels cinc, perquè els altres dos treballaven (ells ho recorden encara més, per la part que els va tocar)... aquest fet va motivar retrets carinyosos (carinyosos? com coi es diu, en català?) no recordo per què, aquell any, els dos grans no havien trobat (o no havien buscat) feina i el petit encara era massa petit per treballar...

Amb quinze anys puc dir que han canviat molt les coses, però no totes. Puc dir que d'Eivissa em continua agradant Santa Eularia i no Eivissa capital i molt menys Sant Antoni ( així doncs, aquest aspecte no ha canviat). . Anar a dinar a "Es pou des lleó" és tan agradable com sempre (i només una miqueta més car, però no us penseu... menjar-s'hi un arròs val tant la pena que fins i tot les més tiquis-miquis com jo, que sóc vegetariana al 75% ens hi podem llepar els dits i recomanar-ho. Gairebé tant com un arròs a Casa Asmundo, de Sant Carles de La Ràpita, que també recomano amb força, de fet, amb moooolta força! i que ho corroborin els ebrencs, si volen)

Avui, doncs, cap a les set o les vuit del vespre (si el vent i la corrent marina ens empenyen, potser una mica menys) trepitjarem Andratx. demà al matí, segurament, anirem a "La consigna", una pastisseria on es compren unes pastes riquísssssssimes que en diuen "Cremadillos". Consti a les actes que a mi no m'agraden, que jo prefereixo els pastissets, tant els balears com els ebrencs (si,si, aquells pastissets curulls de cabell d'àngel, hmmmm) o una bona ensaïmada. I les ensaïmades, tant m'agraden les mallorquines com les menorquines. Cadascuna en la seva essència. (Se m'està fent la boca aigua i això que fa tot just un parell d'hores que he esmorzat)...

Apa, vaig a sortir a fer fotos per compartir... ja sabeu, quan les editi i les empetiteixi. Per cert, aquí una de Es Corte Ingl... ai, vull dir d'Es Mercat hippie d'Es Canà (àmplia desil·lusió, per tal com jo portava el meu vívid record...)

des del nostre mar

2011-06-24T10:24:00.001+02:00

Si volguéssim, podríem conservar les nostres platges així... cal que ho volguem, tots plegats, però. Cal prendre consciència de tantes coses... i actuar! (i, en alguns casos, precisament, deixar d'actuar)

El Blauet, fondejat.

Cal donar gràcies als déus, perquè el nostre mar - malgrat que està malalt, molt malalt - encara ens pot oferir una mica de pau.

Si hi poséssim una mica de voluntat, potser el regeneraríem, el nostre Mediterrani. Només cal que ens conscienciem de veritat. Només cal que - per exemple- cadascú s'emporti les seves deixalles, si és que en fa... només cal que els pescadors pesquin els peixos "menjables" i deixin créixer les espècies en pau i tranquil·litat (recordeu allò dels "pezqueñines no gracias?" doncs això). Etc...

ah, per cert... Felicitats als Joans, Joanes, Jans, Janes, Janettes i derivats

Formentera

2011-06-19T09:40:00.002+02:00

Ahir ens vam llevar d'horeta, vam agafar una tovallola, una ampolla d'aigua, la càmera de fotos i ens vam calçar les sandàlies i vam sortir a caminar.

D'alguna manera, a mi, l'illa em va recordar la de Porqueroles, més que res per la quantitat de bicicletes que s'hi veien. La diferència és singular: a Porqueroles -que és força més petit, tot s'ha de dir- han prohibit qualsevol tipus de trànsit rodat que no siguin els cotxes dels veïns (entenent per veïns els que hi habiten tot l'any). A més, els pocs cotxes que hi ha són elèctrics. O sigui que allà et pots trobar cotxes elèctrics o bicicletes. Ni una moto, ni qualsevol altre model d'auto que pugui fer malbé el parc natural que és tota l'illa. Chapeau per ells.

Aquí hi ha una bona part de parc natural i respectat. Perfecte! També val a dir que no està prohibida l'entrada als gossos; la Taca va gaudir dels camins i paisatges tant com nosaltres. En aquest sentit, un deu! Hi ha algunes platges i cales que són una passada, ho he de reconèixer: al César el que és del César. La llàstima - segons la meva humil opinió- és que, com que l'illa és gran, no hi ha cap mena de restricció amb el trànsit i et trobes autocars, cotxes, milers i milers de motos... ep, que també sóc molt conscient que les cases de lloguer de cotxes i motos deuen haver ajudat als habitants de l'illa a viure millor. Si és que són d'ells!!!! (que no ho tinc tan clar)...

Bé, només volia comentar que el passeig que vàrem fer ahir va ser molt bonic, que ens vam banyar en una aigua blava-blava-blavíssima, fins i tot la Taca es va atrevir a nedar un momentet, arrebossant-se després com una croqueta amb la sorra fina... que em vaig reconciliar amb Formentera, i que el record que en tindré no serà com el dels anys 70, però... serà bo.

Ah! No me'n recordava: hi ha unes sargantanes taaaaaaaaaaaan boniques!!! la Taca anava boja per jugar amb elles, però, per sort per elles, corrien més i s'amagaven!

D'aquí a una miqueta, ens n'anirem... ja us aniré donant notícies. Més fotos quan les "editi".

I una cosa més, per als amics i amigues blogaires:

Fa força dies que no puc deixar comentaris en alguns blogs; és a dir, els faig, els envio, i blogger em demana una i mil vegades "els papers" però no m'identifica (cosa que no entenc, perquè si que em deixa escriure al meu blog i comentar en algun altre)... així que, que sapigueu que us vaig llegint i que en alguna ocasió deixo comentari però no "l'agafa". Em sap greu...

Nou hores "dins" del meu mar

2011-06-18T10:24:00.001+02:00

comença a sortir el sol i el Blauet enfila cap al canal entre Dènia i Eivissa

el sol ja s'ha llevat...

el Blauet navega i navega...

Allà, lluny ja s'albira la costa. El Blauet ¡ desvia lleugerament el seu rumb...

Proa a Formentera.

Aviat arribarem a Formentera.

Com sempre, el viatge a Itaca és el que importa. Quan arribes t'emportes la desilusió. Ja hi comtaves, però la realitat sempre supera la ficció.

La "meva" Formentera, aquella que - amb les meves amigues com la IBM- ens havia acollit als divuit anys acabats de fer, on havíem cantat cançons de Peete Seger, de Joan Baez i de Bob Dylan, i també poupurris de cançons populars, amb una guitarra vella, assegudes en una platja deserta, aquella Formentera ja no existeix!

Me l'han canviat per apartaments que s'han menjat el paisatge, per "chill-outs" allà on hi havia cales verges, per colles de guiris arrossegant grosses maletes, per colles de pijos amb les begudes a la mà, que ja no canten cançons sinó que riuen sorollosament fins a les tantes de la matinada...

ja no és "la meva" Formentera. I, malgrat tot, en el fons, en el fons... continua sent bella.

Demà marxarem; les desilusions no es poden mantenir. Cal recordar l'illa verge de fa tants! anys... i al mateix temps... cal admetre que els temps canvien, cal admetre que, segurament, els habitants de l'illa viuen, ara, molt millor del que vivien als anys setanta. Caldria, potser, preguntar-los-hi, però jo no ho faré.

Dènia

2011-06-16T19:07:00.001+02:00

Ahir, La Pobla de Farnals, tal com ja havia comentat. Arribar, dinar, dutxar-se i adecentar-se una mica, anar a comprar, començar a preparar el sopar, havia de venir l'Elèna amb el seu marit i havíem quedat a les 20h, perquè tant ells com nosaltres, l'endemà (avui) havíem de matinar.

Tal qual: un sopar amb amics, xerrant d'allò diví i d'allò humà, assaborint el mejar i sobre tot, la bona conversa. De cop ens vam adonar d'allò de l'eclipsi de lluna, no ens n'havíem recordat, però en vam veure una estona (havien dit que duraria uns vint minuts, em sembla)... un eclipsi té un punt de misteri, no? En definitiva, una vetllada deliciosa!

Aquest matí hem sortit a dos quarts de vuit, rumb a Dènia i hem arribat cap a les tres de la tarda. les primeres hores han estat molt tranquil·les, però a la una ha entrat el vent "de les regates", que li dic jo, que noés més que un vent local que, a mi particularment, em posa molt nerviosa, ja que passem de navegar amb una placidesa total, a començar a fotre bots com si fossim cabres al mig del mar. Per mi i per la Taca, un desastre, les darreres dues hores, ai!

Dènia no me'n recordo si és bonic o no, suposo que ho deu ser, però fa una calor tan i tan bèstia que hem decidit que sortirem només després de sopar per fer una caminada llarga, estirar les cames, després de les hores de navegació, que ens han deixat una mica baldats (és que ja tenim una edat)... i a més, demà volem fer la travessia cap a Formentera i això són encara més hores, tot i que des de Dènia és precisament des d'on hi ha menys milles, per travessar. Això vol dir que sortirem a les sis del matí i per tant, ens llevarem a quarts de sis. I, conseqüentment, haurem d'anar a dormir relativament d'hora o no ens aguantarem...

Tot això és només una previsió, perquè encara falta mirar "el parte" (no pas el de la tele) a veure si es pot fer la travessia sense problemes o si hi ha previstos vents d'aquells que qualsevol navegant aprecia com a bons, però que al Blauet, per part de la Taca i meva, són odiats a mort. Així que tot és només una elucubració (de moment)...

Abans d'ahir vaig acabar la Pavana per un tauró i vaig començar La cendra dels anys, de la Júlia Costa. M'està agradant moltíssim, Júlia, que ho sàpigues. Ja vaig per la meitat, pàgina més, pàgina menys. M'ha agradat, que "tornis" a Userda, com en els vells temps de "Ombres", amb que tant vaig disfrutar!

Avui no us poso fotos, perquè les darreres que tinc les he d'editar i fer més petites de mida, altrament, aquí pesarien massa i, amb la minsa connexió que tinc, segur que no podria pujar-les. Així, doncs... a toutalheure, que diuen els francesos, i que ara no recordo si s'escriu junt o separat... à tout à l'heure? o à toutalheure... diria que és separat!!! (Violette Moulin, tu què hi dius?)

Hi ha boirina

2011-06-13T17:07:00.000+02:00

Hi ha una boirina permanent que no deixa banyar-se (bé, la piscina està plena de criatures, però no seria el cas) ni prendre el sol (cosa que la meva pell agraeix) però que és perfecta per passar la tarda llegint, tranquillament, prendre un cafetó de mitja tarda (després) i sortir a fer una llarga passejada (encara després) perquè baixi del tot el magnífic arròs del dinar.

Ara li ha tocat el torn a "Pavana par un tauró", tal com vaig dir. La verirtat és que, per molta vida interior que tinguessin els personatges de "Amsterdam", va ser una novel·la que em va passar sense pena ni glòria. Per què ens passen, aquestes coses, amb la literatura? Ja us havia dit que "Dissabte", del mateix autor, m'havia encantat. Doncs aquesta, no. Matisem: no m'ha encantat, però fa de bon llegir, tampoc ens passem, ara, criticant-ho tot!

No sé si és pel fet d'haver conegut l'Olga, perquè ja li conec l'estil o perquè realment la novel·la s'ho val, estic devorant la pavana del tauró. Si bé, a priori, el tema no em va enganxar com altres novel·les de l'escriptora, hi ha quelcom que fa que no la pugui deixar: diguem que el llenguatge, riquíssim, diguem que les personalitats enrevessades dels personatges, tan acuradament descrites que no te n'adones i els coneixes, diguem que els ambients que tan bé sap descriure, que "t'hi trobes", inquietants o relaxants o "abarrocats" i divertits a l'hora... diguem que algunes situacions "diferents", no sé què hem de dir: senzillament, és una novel·la deliciosa.

Ah, això va per l' Olga, directament; tinc un però: em costarà molt (força) tornar-me a pintar els llavis sense sentir-me culpable! i una "acusació": tens una veritable obsessió per parlar de la mort "i derivats" que em continua fascinant!

Demà el Blauet tirarà cap a Oropesa. Per segona vegada, ja que el 2008, de viatge cap a Andalusia, ja hi vàrem passar. I, amb una mica de sort, demà passat cap a La Pobla de Fernals, on intentarem contactar amb l'Elèna, oído, Elèna? perquè segurament no passarem per València, que el port queda molt lluny. Recordem La pobla de Fernals com un poble acollidor on hi vam passar uns dies ben còmodes. Ara tenim la Taca i no crec que ens deixin pujar a un autobús per anar fins a València i menys encara, entrar a la ciutat de les arts i les ciències (uix, això deuria haver d'anar en majúscules, però no tinc ganes d'arreglar-ho, ara). Així que València ciutat no comptarà, aquest any, amb la nostra presència.

Em sabrà greu entrar al País Valencià i deixar de poder veure tevetres, eh? que consti! De tota manera, portem unna bona provisió de pel·lis, així que, cap problema.

Hora del cafè de mitja tarda i (després) llarga passejada pels arrossars... com aquests:

i entre carxoferes com aquestes:

Curiós paisatge-Tàpies:

Natura morta:

Dues figueres:

... etc...

Sorra, Tarragona, dunes, aiguamolls, ànecs, floretes...

2011-06-09T20:08:00.000+02:00

Porquet, si em llegeixes... ja veus quina bellesa pot tenir la platja fora de temporada!

A la Taca li van agradar molt les escales de la catedral de Tarragona :D

Els Muntanyans: dunes i aiguamolls, amb fauna pròpia... els aneguets petitons es cruspien tot el que podien! La mare, manyaga, els oferia tot el que trobava!

El que deia: dunes, aiguamolls...

... i una floreta en mig de la sorra, cosa impensable d'aquí a un parell de mesos, perquè la trepitjaran, ai!

per cert, vaig agafar "Amsterdam", de l'Ian McEwan. D'ell havia llegit "Dissabte", però he vist que aquest és anterior (vaja, ara no us ho podria jurar, però em sembla que és així). Dissabte em va atrapar des del primer moment. Aquest no tant, però també està bé. M'agrada perquè els personatges tenen molta vida interior: no solament "passen coses".

El que vindrà després - aquest és curtet, només té 187 pàgines- serà "Pavana per un tauró", un dels que l'Olga em va regalar ahir.

Déu n'hi dó el que dóna de sí Torredembarra! Demà passat continuarem "avall"...

Una agradable coneixença

2011-06-09T10:45:00.001+02:00

Feia molt temps que tenia ganes de conèixer-la.

Més d'una vegada havia pensat "agafaràs el tren, carregada amb els cinc o sis llibres que tens d'ella, disposada a fer-la treballar, que te'ls signi tots!, li portaràs un ramet de flors del camp - no tenia ni idea d'on les trobaria, potser al mateix camp- xerrarem una estona, farem un cafè, li preguntaràs per tal o qual personatge, com els va crear, com va inventar-se els espais... "

Això i altres coses; tot s'havia esdevingut perquè un bon dia em vaig topar amb el seu blog i vaig tenir la gosadia d'entrar-hi i de comentar-li. En veure que, no solament em responia sinó que de tant en tant ella també venia a veure'm al meu blog, quan vaig veure que l'Olga és una persona assequible, normal, simpàtica i agradable, malgrat ser una de les escriptores més premiades de Catalunya, quan vaig veure que no hi havia ni una mica de vanitat en ella, llavors va ser quan vaig decidir que tenia ganes de conèixer-la.

De tot el que tenia pensat, però, no es va produir res: bé, el fet de conèixer-la, de xerrar una estona, de prendre una orxata amb unes pastetes delicioses que ens va oferir a la Rosa i a mi, el fet de passar una tarda agradabilíssima i poder donar fe que no tots els escriptors són estarrufats i pretenciosos, tot el que estic dient, sí que es va donar, evidentment. El que no va poder ser és portar sota el braç els seus llibres perquè me'ls signés, ni el ramet de flors del camp, ja que vaig acabar comprant-li un ram de flors més o menys estàndard en una floristeria prop de casa seva, per allò de no presentar-me amb una mà a cada... butxaca! perquè tot va ser una mica improvisat: ja que som a Torredembarra, que és a deu minuts de Tarragona, vaig trucar la Rosa,que la coneix... vam concertar una cita, que va ser concedida sense cap mena d'enravenament i... voilà!

I a més a més... em va regalar dos llibres!

Olga Xirinacs, encantada d'haver-te conegut i agraïda per la teva generositat i hospitalitat!

Nota: la foto està penjada amb permís de tothom!!

fotos i lectures

2011-06-08T00:01:00.000+02:00

Aquí la vista des del Blauet, quan érem al Port Vell. Guai, eh?

I aquí un carreró de Prades (de l'excusió d'ahir, camí de Siurana)

I avui he acabat el primer llibre que vaig començar juntament amb el viatge. Jo, a partir que poso un peu al blauet, començo la meva temporada lectora, perquè és entre juny i setembre quan més llegeixo. A l'hivern també ho faig, però amb molta menys intensitat.

Fa dos anys, la meva jove Marina, em va regalar "La isla bajo el mar", de la Isabel Allende. En aquell moment no em venia de gust llegir-lo, perquè l'Allende no és la meva autora preferida. L'any passat me'l vaig descuidar i aquest any li ha tocat el torn. No sent la meva autora preferida, el llibre m'ha durat setmana i mitja. Vull dir que mel'he begut, literalment. I jo, per llegir, sóc lenta, molt lenta; m'agrada llegir i rellegir i recrear-me en les paraules. No m'ha agradat mai " fer crítica literària". No en sé, només sé si m'ha arribat el llibre o no. Malgrat tot, admiro els que en saben. I els admiro molt!

Bé, doncs, aquesta novel·la , sense ser la lectura de la meva vida, m'ha agradat força!

De l'Allende m'han agradat "La casa de los espíritus"(la novel·la, que no la pel·lícula) i "El plan infinito". I ara, aquesta. Potser li donaré alguna altra oportunitat i tornaré a agafar "Paula" i... potser algun altre... ja veurem.

Ara me'n vaig a dormir i m'emportaré...vejam, estic dubtant entre "L'home de la maleta", "La cendra dels anys","Amsterdam", "Matar un ruiseñor", "Tenim un nom"... en tinc més, però ara mateix dubto entre aquests. Demà us diré quin ha caigut.

Sense títol

2011-06-07T18:28:00.002+02:00

Com que allò que es promet s'ha de complir (excepte si ets un polític, que llavors tens butlla) aquí va una foto - diferent- de la sortida del port de Barcelona per part del Blauet.

N'hi haurà més.
Continuem a Torredembarra, el temps atmosfèric ens acompanya perquè la temperatura és agradabilíssima, encara que plou a estones. Aquí hi tenim uns amics que són fora i que ens han deixat el seu cotxe, per tant, mentre estem aquí aprofitem per fer alguna excursió per la zona, ja que la coneixíem molt poc (pràcticament, gens). Ahir vam anar a Siurana, quina preciositat de paisatges! demà potser ens arribarem fins a Reus i també passarem per Tarragona...
Continuarem informant.

Vida a bord: la mateixa que a casa, només que al vaixell, com ja he comentat altres vegades. Uix, me'n vaig a treure la roba de la rentadora (si, en alguns ports també hi ha rentadora i assecadora i tot! tot un luxe!)

I una de les coses que faig a bord, com a casa, és escriure. Voleu llegir el darrer conte que he fet? com més el llegiu, més possibil·litats tindré que el publiquin... em sembla...

L'Alícia ja no té por

Apa, a llegir (i, si voleu, també podeu comentar)... és a Relatsencatalà...

Sorra,una ullada de sol i tranquil·litat

2011-06-05T12:02:00.000+02:00

He dormit com un soc durant deu hores seguides. Feia temps que no podia dormir tant!

Torredembarra és agradable. Té una gran platja amb molta, molta sorra.

(a Blanes en tenim poca, de sorra, perquè cada any se'ns l'emporten per traslladar-la a altres indrets que no en tenen tanta... cal repartir el patrimoni sorrenc, es veu!, i, a part, amb cada temporal, el mar se'ns menja un trosset de poble. I així cada any, cada any, cada any... arribarà un dia en què no quedarà poble, hehehe...)

La platja, ara que encara no hi ha gent que l'embruta, és preciosa.

(Quan arriben les fornades de turistes, guiris i del país, que estenen els seus cossos greixosos d'olis i bronzejadors diversos, les platges esdevenen grans parrilles on els bistecs i entrecots vesteixen robes acolorides. Llavors és quan a mi no m'agraden. Però ara... ara és glòria, contemplar-les!)

El mar és net i clar, el cel s'hi reflecteix i l'ullada de sol que treu el nas de tant en tant fa els colors més bonics.

d'això... voleu un cafè?

De mi no podeu esperar poesia, sinó que us comenti el que veig i el que sento: i això és el que veig i el que sento! la vida és així...

repeteixo per enèssima vegada com m'agradaria saber fer poesia del que veig i del que sento!

En mig del mar

2011-06-04T13:03:00.001+02:00

Amb l'escassa cobertura que tinc ja vaig anunciar que no podria enviar fotos (potser des d'algun port que tingui wi-fi, però així, à poil, res de res)...

Estem navegant. Si,si, és fantàstic, però mentre hi hagi cobertura de mòbil, hi ha cobertura -poca- d'aquesta espècie de miracle que és una pastilleta endollada al petit netbook - es diu així, no, al minúscul ordinadoret portàtil?- jo és que... on hi hagi un bon ordinador de sobretaula... és que sóc del segle passat, jo!

Doncs això: després de passar una setmana vivint al Port Vell i veient la meva Barcelona des d'una perspectiva completament diferent (encara que alguna vegada ja hi havíem estat un parell o tres de dies, a Barcelona per mar i vivint al vaixell) doncs això: viure com els transmundistes que atraquen a Barcelona (no que atraquen Barcelona, ep!) és d'allò més interessant!

He descobert el mercat de la Barceloneta, i, de fet, tot el barri, obert al mar des dels Jocs Olímpics (mira que en fa, d'anys...) però jo recordava una Barceloneta plena d'obstacles, abans, per poder anar a parar al mar. Vejam: m'estic referint al barri. El port i l'obertura cap al mar ja ho coneixia; només que hi havia passat un dia o dos, no pas tota una setmana. I amb una setmana de viure-hi, ho he conegut una miqueta més; això és el que vull dir. Sempre m'han agradat els barris "amb vida".

No m'enrotllo. Falta molt poquet per arribar a Torredembarra; hem sortit a les 8 del matí i arribarem a Torredembarra cap a les dues de la tarda. No està malament.

Els navegants com nosaltres sempre diem que viatjar en veler és la manera més incòmoda i més llarga d'anar d'un lloc a un altre. Però també és de les més primitives i salvatges (sort que no hi ha taurons, hehehehe, sinó ja tindríem llibre d'aventures a la vista).

Ho deixo, que he dit que no m'enrottlava i mira...

Continuarem informant!

i les fotos... on trobi wi-fi.

He hagut de treure aquell cub amb la foto de Blanes, tan xulo, que havia posat. Tarda tant a carregar-se que obrir el blog es fa etern! (com t'entenc, ara, passejador!)

Port Vell (Barcelona)

2011-06-01T10:07:00.001+02:00

El Blauet està instal·lat al Port Vell, amb els seus tres tripulants: capità, grumet i gossa.

Si els vents ens són favorables - que, de moment, no ho són- el Blauet sortirà dissabte, rumb al sud. Quin sud? El que els déus, els vents i el capità decideixin en cada moment.

Com el títol del llibre... els nostres viatges sempre estan carregats d'il·lusions i incerteses.

Ens llegim!

(però no ens veiem gaire: la mena de connexió que tinc és ínfima i poques fotos podré posar, si és que en poso alguna, que espero que sí)

Blogger, de vacances?

2011-05-25T12:30:00.000+02:00

Ahir vaig intentar comentar en alguns blogs, respondre als comentaris del meu, fins i tot penjar un nou apunt, però el senyor blogger estava de vacances! he llegit al blog de l'Assumpta que google chrome no donava problemes, però puc donar fe que si que en donava, perquè jo ho vaig provar amb l'explorer, amb el chrome i fins i tot amb mozilla. Per cert, aquest darrer ja fa molt temps que no l'utilitzo perquè justament és el que més problemes em dóna.

Tornaré més tard, que ara tinc cosetes a fer...

VOTS I REBOTS

2011-05-23T15:28:00.002+02:00

Aquells que diuen que "tots els vots nuls són deguts a errors però no tenen cap mena d'intencionalitat" que s'ho facin mirar, sisplau.

Hom es pot equivocar ficant dues paperetes en un sobre, hom es pot equivocar trencant sense voler una papereta... però ni hom ni don no s'equivoca si escriu una parida a la papereta, directament i clara.

Allò, senyors meus, és un claríssim missatge: Us poso una parida que anula el meu vot, perquè no m'agrada ningú però tampoc no vull afavorir ningú: és a dir: No vull votar en blanc, però tampoc no vull votar ningú. Però SI que vull anar a les urnes i SI que (encara) crec en la democràcia... bé... hi creia...

... em sembla que hi creia...

... ai, no sé...

Alea jacta est.

Si res no li escau, foteu-li blau (però hi ha blaus, blaus i blauets... no?)

consti que a mi el color -color ja m'agrada.

Però com a color polític... buf, buf,buf... ai!

... ai!

... que els déus ens agafin confessats!

Indignada

2011-05-21T15:19:00.001+02:00

No estic acampada, però sí indignada, així que:

ni partits, ni blancs ni negres ni verds ni res.

Jo no voto: em reboto!

i així ho faré.

Com?

encara no n'estic segura, en les hores que em queden per reflexionar, ja hi reflexionaré.

Voto a Bríos!

2011-05-18T09:51:00.002+02:00

Torno a estar com sempre (i és que no sé si em falla la memòria o és que la meva memòria és tan extremadament selectiva que esborra tot allò que només ha de fer servir cada quatre anys). Torno a estar com sempre, dic, i és que no recordo què coi passa amb els vots en blanc:

on van a parar?

al partit que treu més vots?

en un sac de no-res que es podreix i no serveix per fer avergonyir els candidats que no han estat elegits sinó canviats per bocins de paper blanc?

per què serveix, el vot en blanc, a part de per tranquil·litzar la consciència dels que tenim consciència i no volem deixar d'exercir el nostre dret?

Aix, gairebé se m'oblida: aquí us deixo un paràgraf d'un apunt de la Júlia. Fareu santament en anar a llegir-la sencera. És d'una lucidesa que no deixa indiferent. Amb (sense, en realitat) el teu permís, Júlia...

(...)La tranquil·litat ben peixada sovint és avorrida. Malgrat la crisi mengen el que volem, tenim roba barata a l'abast, no passem fred i podem accedir a biblioteques, ensenyament i metges amb comoditat. Les retallades, deixem-nos de fer volar coloms, es veien a venir. Que hi ha moltes maneres de fer-les potser és veritat però he vist passar plantilles d'escoles de nou mestres a vint-i-dos en pocs anys per pur electoralisme i sense cap necessitat de tanta gent. Els recursos es poden optimitzar molt i hem estirat més el braç que la màniga durant força temps. El mateix en la nostra vida quotidiana. Altrament no haurien demanat entrades per Wembley més de noranta mil persones ni els restaurants omplirien a mitja setmana ni la gent es queixaria pel fet que en lloc d'anar a la Patagònia haurà de fer vacances al Montseny.(...) Extret de La panxa del bou

Per què no es presenten a les eleccions persones com la Júlia? així no hauria de votar en blanc..

Buscando en el baúl de los recuerdos

2011-05-16T11:40:00.000+02:00

De quan jo escrivia en castellà... fa taaant de temps (un email a una llista de distribució quan encara no tenia blog)
Això era cap al 2003!

I també era... quan jo tenia els genolls sans i feia spinning (així em va anar després, maremevasenyor!)

I, a més, vaig enviar aquest email, amb música (algú recorda els famosos i horrorosos "midis"?) Doncs això! Ara us buscaré un youtube, "molt més millor"...

Aquí va la redarça:

7,40 de la mañana. Entro en la sala y Bibi, la monitora, me recibe con una sonrisa de oreja a oreja (ay!)... Trini, Yolanda, Joana, Roser, ya tienen las toallas y las correspondientes botellas de agua situadas en las bicis. Pere y Manel también.- ¡Buenos díassssssss!- les saludo. Devuelven el saludo.

Ocupo una bici y miro el reloj... si, ya casi es la hora, así que ya no me bajo de la bici. Mis piernas aún sienten la tibieza de las sábanas y mis pies pedalean sin ganas. Miro a Bibi. Otra megasonrisa (ay! ay!)

Bibi pone la música y aquello parece una disco-misa "elevemos los corazones"... porque sólo de empezar a oirla, los corazones ya se elevan, junto con las rodillas, no sabemos muy bien adonde. Poco a poco va llegando más gente, hasta que todas las bicis quedan ocupadas.

¡Hale-hop! veeeeeeeeeeeeeeeeeengaaaaaaaaaaaa! ¡todos p'arriba! ¡Al uno! Empezamos al uno, pero en 15 segundos nos ponemos al 2 y en otros 15 segundos al 3 y en otros 15 al 4. Ahíiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! ¡Venga, venga! ¡Aúuuuuuuuuupa! ¡Brazos pegados al manillar, culo p'arriba, barriga adentro, respiren,respireeeeeeeeeeen! Aúuuuuuuupa!

La música, a toda leche, nos va marcando qué debemos hacer con los pies y las piernas, aunque vayamos siguiendo las indicaciones de Bibi. Dos gruesas gotas (ni de lágrimas ni de sangre, eh? no fastidiemos. De sudor, eso es, de sudor) caen al suelo delante de mi. Ya empezamos... Muuuuuuuuuuuuuuuy biennnnnnnnnnnnnn, esto fue el calentamiento, graciaaaaaaaas! Ahora empezamos, ¡EA! (diosmio de mi vida, aun me quedan 40 minutos ) hale hop! hale hop!

La música nos acompaña todo el rato, y las palabras-gritos de Bibi nos ayudan en nuestro tour particular de cada cual. Miro discretamente a mi alrededor y compruebo que todos y todas estamos sudando la gota gorda. Mis pensamientos vuelan, al ritmo de la música y elaboro un email para vosotros que nada tiene que ver con éste... lástima de ordenador "a mano", tchts...

No me fijo demasiado en la música, que es todo el rato txunda-txunda- bum-bum-bum, hasta que de pronto- dioses del olimpo- suena Mark Knopfler (siiiiiiiiii, es él) y me transfiguro. ¡Ea! ¡Rodillas arriba, al 5! ¡Venzamos la resistencia! ... empiezo a pedalear como una bestia subiendo mi propio Turmalet (¿se escribe así?) y, miren por donde, esa música me llega más que las otras, ya ven qué cosas... y lo consigo. Llego a la cima. ¡Ooooooooooolé! ;)

Y es que a veces, una música vale más que mil palabras...

Que tengais un buen día, amigos!

Alguna cosa passa amb Blogger

2011-05-15T08:58:00.000+02:00

Sembla que alguna cosa passa amb els blogs. Encara no he esbrinat per què, però a mi, per exemple, m'han desaparegut un parell de comentaris, concretament, el de la Fanal blau i el de la Joana, de l'apunt dedicat a l'aniversari de l'O.X. Vés a saber on deuen haver anat a parar...

Ahir vaig anar al cine. Midnitgh in Paris. Woody Allen, continues sent gran! No us passa, que de tant en tant us poseu una pel·li d'Allen, encara que sigui Manhatan, vista mil i un cops? (perquè jo, les pelis de Woody Allen les he vist mil i un cop. Bé, no totes!)

Ahir al vespre vaig tenir l'honor de gaudir de París, una vegada més, i de fantasejar, com el protagonista, amb les converses amb Hemingway, Picasso, Belmonte (el torero), Buñuel, Dalí... i encara, Toulouse Lautrec, Gauguin, Degas... Cole Porter, i no amb Maria Antonieta, però gairebé.

Un divertimento encertat. Un caramelet pels que, com jo, necessitem carregar piles de tant en tant pensant en coses boniques i escoltant bona música.

La conclusió: No qualsevol temps passat fou millor, però quan ens pensem que si no som els únics...

Qualsevol temps passat fou... anterior.

Hi ha un mar com un mirall. I yo con estos pelos!

Ahir, l'Olga Xirinacs va complir anys

2011-05-12T18:05:00.000+02:00

Si els sants tenen vuitada, Olga, espero que els aniversaris també.

PER MOLTS ANYS!

He trobat aquest article, escrit des de l'ànima d'una persona que sempre li deixa comentaris al blog i que li ha editat algun llibre, al menys, Óssa Major, el magnífic llibre de poemes que va treure l'any passat i que tinc a la meva tauleta de nit, per quan em ve de gust llegir un poema.

Aquí us en deixo un, sense permís, però - espero- amb el seu permís.

REBEL

Jo llegeixo poemes vora el mar
i les atzavares avancen, les barques tornen
i les paraules creixen de terra
per configurar el mapa del dia,
de límits distints segons la densitat,
d'acord amb la forma de les hores
i de les idees que hi són engendrades.

Imagino que cada matí
són dictades les ordres convenients
per disposar continents i continguts,
i els que hi són continguts, i els que contenen,
però aquells elements que les componen
han de saber que som material rebel.

Podria ser que ja l'hagués posat, algun altre dia, aquest poema, fa molt temps! I és que m'agrada molt. Sobre tot això del material rebel.

Per tu, Olga. Una peça de piano... diferent.Però que a mi m'agrada molt!

Uns quants punts i molta mala llet/ Acció Cultural, una multa contra tots

2011-05-11T08:51:00.005+02:00

Punt nº 1.- Si tenia algun dubte, ara ja no. El PSC ja no em tornarà a veure a cap urna ni de lluny.

Punt nº 2.- Tot plegat fa una pudor que empesta. Ahir, al mercat de Blanes hi havia un "comprador" "excepcional". Me'n vaig apartar com si anés a trepitjar una caca de bulldog. L'Albert Rivera. Vade retroooooooooooo!!!!

Punt nº 3.- Caaaaaaaaada vegada que hi ha eleccions es passegen pels mercats, pel metro... Els altres dies no necessiten ni comprar ni agafar el metro. És que per un vot es deixarien treure un queixal! (o coses pitjors)

Punt nº 4.- Intentava fer un post/apunt una mica irònic però la mala llet no em deixa, així que ho deixo aquí i me'n vaig a treure la Taca.

oichs... oichsssssssssssss, em sembla que no tornaré a posar la ràdio (cap emissora, cap!!!) fins que passin les eleccions.

És que em posen a mil!!!!!!!!!!!!!

__________________________________________________
I ara, em solidaritzo amb:

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Help me, please

2011-05-09T12:29:00.000+02:00

post adreçat a la gent que entra en aquest blog i que és una mica (només una mica) més entesa que jo en assumptes informàtics diversos:

Atenció, pregunta!

Com redimonis puc "exportar" la "Libreta de direcciones" del meu Outlook express a un altre ordinador?

Cal que copiï una per una totes les adreces? (deumeeeeeeeeeeu)

Jo penso que primer ho dec haver d'exportar i després importar... no? és que l'ajuda que ve amb el programa està feta per gent amb carrera (de ciències). No per mi!!!

O bé està fet per la part dels coll... bé, deixem-ho córrer (Sóc una inútil total)

Testimoni gràfic de l'assumpte

2011-05-07T23:02:00.000+02:00

I finalment... la presentació d'Il·lusions i incerteses a Blanes.

Agraeixo de tot cor a tots i a totes els que em varen acompanyar en aquest acte, de la mateixa manera que en el seu dia ho vaig agrair als que van venir a la presentació de Barcelona.

Us diré qui són/som:

Juanma Garcia, M.Lluïsa Gascón, Francesc Sànchez (l'editor), Joan Adell (escriptor blanenc que va fer la presentació del llibre), la següent ja la coneixeu! i la que està parlant en aquests moments és la Gemma Ciuró, directora de la Biblioteca Comarcal de Blanes, que estava donant la benvinguda.

De moment seguim amb una valerianeta al dia, que se'm posa molt bé!

bufffffffffffff (segona valeriana)

2011-05-06T08:27:00.002+02:00

Vosaltres creieu que és normal que a les enquestes surti que els més corruptes seran els més votats?

En quina mena de país estem?

Jo no el vull, aquest país que m'estan proposant, on la corrupció és la norma i on les trampes de tots tipus (no solament esportives) es premien!

No el vull!
_________________________

D'aquí a dues hores estaré a la Biblioteca Comarcal de Blanes presentant per enèssima vegada (però per primera vegada a Blanes) Il·lusions i incerteses.

Avui no he estat capaç ni d'anar a tai-xi... segur que no hauria pogut coordinar ni un sol moviment! Quan he tret la Taca al matí l'he deixat saltar i brincar més de l'habitual, que fins i tot em mirava i devia pensar (si és que podia pensar) Què li passa, a aquesta, avui, que no em va cridant a l'ordre?

Tornant a casa m'he pres la primera valeriana del dia i ara acabo de prendre'm la segona.

Veig que no se'm traven les tecles, espero que no se'm travi la llengua quan sigui l'hora de parlar!

aix...

Vaig a relaxar-me amb Sarabande, de Haendel. M'acompanyeu? (nonono, sisisi, és la música de Barry Lyndon, però primer va ser Sarabande i després Barry Lyndon)

Va de dones

2011-05-04T20:38:00.000+02:00

Va de dones - programa que han emès aquesta tarda, dedicat a l'escriptura (meva)...

El vols escoltar? Clica aquí i després al programa del 4 de maig!

Amb uns quants de vosaltes ens veurem divendres, a les 20h. a la sala Roberto Bolaño de la Biblioteca Comarcal de Blanes, eh? que presentarem Il·lusions i incerteses i parlarem d'Un riu de crims!

podria dir-ne unes quantes, però...

2011-04-29T15:38:00.001+02:00

Podria dir moltes coses, totes elles comentades a cor que vols a través de tots els mitjans haguts i per haver.

Podria fer-me ressò del casament reial (i real) que avui han seguit una bona colla de persones. Una bona colla nombrosíssima, ep! Jo confesso que, entre el tai-xi, sortir a comprar, la passejada de la Taca i portar el Xat al veterinari, que el Jordi se l'ha quedat per fer-li una analítica (pobret Xat, li va fer reacció una vacuna i està fotudet); entremig, mentre feia un cafetó de mig matí - encara que ja hauria estat hora de fer el vermut, molt més que el cafetó de mig matí - he posat un momentet la tele per veure com anava la núvia.

I la núvia anava molt bonica. I més, comparada amb la seva difunta sogra, que quan es va casar, semblava un pastisset de nata. Un cop vista la núvia he tancat la tele i he continuat amb les meves coses.

I ara podria parlar i opinar sobre tot el que s'està esdevenint (massa notícies hi ha al món i les sabem totes, la qual cosa ens omple d'un saber que potser ni tan sols desitjaríem tenir, car hi ha assumptes que valdria més ignorar, pel bé de les nostres neurones)... però només en diré una: una de trivial, frívola i absurda, que no desemboca en res, que no té cap mena de transcendència política, social ni de cap mena.

No us FOT, entrar en un local tipus bar o restaurant, ple de soroll humà, i que tinguin la tele posada a tota pastilla (per una banda) i/o que soni música ambiental?(per l'altra banda) (de vegades conviuen ambdues coses).

No us MOLESTA?

imatge de google

aix, deu ser que em faig gran.

Podria parlar de tantes coses... però no cal, tothom en parla!

És ben bé queeeee...

2011-04-27T22:50:00.002+02:00

... jo, que no havia estat mai futbolera...

VISCA EL BARÇA!

Messi,Messi,Messiiiiiiiiiiiiii!!!!

aix...

papa... ho has vist? eh? eh? eh?

Si senyor!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Divina de la muerte

2011-04-25T11:45:00.000+02:00

Dedicat, amb tot el meu afecte, a totes les que m'heu dit "estàs divina" (o semblant)

Gràcies, Maitena, perquè sempre trobo alguna vinyeta que tracta els temes quotidians amb molt bon humor!

Vigileu amb les mones, que no us facin mal!!

DOS!!!

2011-04-24T11:45:00.001+02:00

Dos, i a familiars.

Això de no ser mediàtics es nota massa, l'any que ve haurem d'anar a fer barrila a les ràdios i a les televisions, perquè sinó no ens menjarem ni una rosca, tchts,tchts...

I és que com la família no hi ha res, creieu-me!!!
Cosines, cosins, us estimo!!!!

Aiiiii, la famíliaaaaaaaaaaaaa

Una rosa és una rosa

2011-04-23T11:00:00.002+02:00

I ara m'adono que no he dit quin era el meu blogaire invisible de Sant Jordi!

Quin cap, el meu!

Aquest és el blogaire a qui li he regalat el llibre (físicament, perquè una és clàssica): GINKO, i que s'ha anat "destapant" aquest darrers dies amb els missatges a les seves blogaires "rosaires", però que diu que està en una etapa no massa inspirada, per això darrerament escrivia poquet. I jo, des d'aquí, l'animo a que escrigui més, que així, tots aquells que encara no el llegíem, el podrem anar descobrint. Que tinguis una bona diada de Sant Jordi, Gerard!

I aquí, el meu blogaire invisible "rosaire", o sigui, el que m'ha regalat a mi la rosa i que gairebé m'ha fet emocionar per l'originalitat de la rosa en qüestió, que us mostro aquí, tota orgullosa:

Mil i escaig de gràcies, Robertinhos!

I aquí us deixo una cançó que ja he deixat altres vegades (amb tants anys de blog, una es repeteix...) per desitjar-vos que passeu el millor Sant Jordi d'aquest any! ;)

I, com que no podria ser d'una altra manera, vull donar les gràcies al Veídedalt per la seva iniciativa, una vegada més. Gràcies, Veí!

El meu Sant Jordi d'enguany

2011-04-22T11:53:00.001+02:00

Demà, des d'aproximadament les 17 h fins a les 20 h (aprox, ja dic) plogui o nevi, aquesta blogaire serà a la paradeta de l'ARC (Associació de Relataires en Català), situada a la Rambla de Catalunya, 12.

A més a més dels llibres que s'han publicat a través de la mateixa ARC, els diversos autors podran/podrem exposar i, si hi ha sort, també vendre, els llibres que hagin/haguem publicat fora de l'associació. Un detall que diu molt en favor de la nostra cultura i que dóna una bona imatge que ARC no és una associació amb ànim de lucre i que, ho repeteixo una vegada més, fa un gran favor a la cultura de casa nostra.

Amb molta il·lusió, us hi espero!

Si plou potser em trobareu dins d'un "traje d'aigua" o sota un mega-paraigua, hehehe... esperem que, en tot cas, el que faci siguin petits ruixadets esporàdics o allò que anomenem "caps de núvol". Ja veurem...

El meu blogaire invisible de Sant Jordi ja té el seu llibre. És aquest:

... i diu que li ha fet força il·lusió, de la qual cosa me n'alegro molt.

Darrera hora: em sembla que ja he trobat el blogaire que m'ha de regalar una rosa!!! (però el misteri continuarà fins que ho sàpiga de bo de bo)
Que tingueu un feliç Sant Jordi!

Compreu força lllibres i regaleu força roses (les roses dels jardins són les més boniques i oloroses... algú ho havia de dir)

Sant Jordi a Blogville. Pistes 9 i 10.

2011-04-21T15:38:00.001+02:00

Pista 9) El meu blogaire invisible de Sant Jordi és una mica gandulot, perquè no escriu al seu blog des del mes de desembre!

Pista 10) Aquesta pista anul·la l'anterior. Fa dos dies que ha ressucitat!

Unes preguntetes de no res i Sant Jordi a Blogville. Pistes 7 i 8

2011-04-20T11:52:00.000+02:00

Pista 7.- El meu blogaire invisible de Sant Jordi ja sap qui sóc i està molt content que jo sigui la seva blogaire invisible de Sant Jordi.

Pista 8.- O sigui que ara les pistes ja no són per ell sinó per als altres!

___________________________________

llàstima que la gent no hi és, que hi ha moltíssims blogaires que han sortit de Setmana Santa, tchts,tchts... quedem quatre gats, a casa!

____________________________________

D'això... vosaltres, els blogaires de tota la vida, teniu twitter?

________________________________________

Jo és que no m'acabo de decidir; ja estic prou embolicada amb el blog i el facebook! a més... em dóna la sensació que el twitter és una esclavitud!

___________________________________________

Ho és????

______________________________________________

Com dic, a mi ja m'ha arribat aquest moment, a saber:

En fi... Bon dimecres!

Sant Jordi a Blogville. Pistes 5 i 6.

2011-04-19T15:05:00.000+02:00

Pista 5--->El meu blogaire invisible si no ho fa allà, no ho fa enlloc!!!!

Pista 6---> si sent aquesta cançó potser li agafa un cobriment de cor. No suporta segons quin tipus de "bitxos".

i em sembla que ja m'ha clisat! (jo, en canvi, no tinc ni idea de qui em regalarà una rosa, apart del meu capità, és clar!

Sant Jordi a Blogville. Pista... hmmm, per on vaig? 4?

2011-04-19T01:01:00.000+02:00

No sé si al meu blogaire invisible de Sant Jordi li deu agradar...

Doncs això: va de noms.

Sant Jordi Blogaire a Blogville. Pista 3.

2011-04-17T12:42:00.000+02:00

El meu Blogaire invisible de Sant Jordi es diu igual que un dels meus fills.

I des d'aquí li desitjo un bon diumenge.

Aquesta és curteta

Sant Jordi Blogaire a Blogville. Pista 2

2011-04-16T12:40:00.000+02:00

El meu blogaire invisible encara no sap quin és el meu blog.

FELICITATS, ANNA CORBELLA I DEE CAFFARI!!!!!!

2011-04-13T15:36:00.003+02:00

Sisenes!
Han acabat sisenes, les nenes!!!!

MOLTES, MOLTES FELICITATS, ANNA I DEE, sou les meves heroïnes!

AQUÍ TOT, TOT I TOT.

VIDEO DE L'ARRIBADA

UN ALTRE VIDEO DE L'ARRIBADA (YOUTUBE)

Sant Jordi 2011 a Blogville: Roses i llibres- Pista 1

2011-04-12T22:47:00.000+02:00

Com que veig que el veí ja ha començat a donar pistes, jo també ho faré.

Pista núm. 1: Al meu blogaire invisible de Sant Jordi no el coneixia de res.

La cançó que poso, la poso perquè m'agrada i perquè el títol té a veure amb la meva pista. No la poso per res més, ni té res a veure amb el meu blogaire invisible de Sant Jordi.

Punts de vista

2011-04-11T10:09:00.003+02:00

Quan surto a caminar amb la Taca faig diversos circuits: aquells que em permeten caminar sense fer-me malbé el genoll operat i el que encara em queda per operar però que tampoc no està massa catòlic. Un dels circuits consisteix a pujar al castell de Sant Joan (xino-xano) i endinsar-me en el bosquet de més avall per, així, deixar-la anar i que campi per les seves. Jo, normalment, escolto la ràdio, o, de vegades, escolto música.

No sé per quins set sous, hi ha trams en els quals no puc sintonitzar ni RAC1 ni Catalunya Ràdio i llavors camino buscant alguna emissora que es senti sense soroll blanc d'aquell tan farragós. Normalment, acabo escoltant, per una estona - fins que puc tornar a sentir bé les cadenes catalanes- qualsevol emissora de la resta d'Espanya.

Tot això ho dic perquè avui he sentit diverses opinions sobre la consulta d'ahir, consulta sobre el DRET A DECIDIR i no pas sobre l'independentisme. Si, molt bé, el resultat final serà l'independentisme, però la consulta no era per això sinó pel DRET A DECIDIR.

Em faig creus dels comentaris que he sentit. No els reproduiré aquí perquè no tinc ni el vocabulari adequat ni les ganes de posar-m'hi. El que si que faré, és enllaçar-vos amb el post de "Abogada en Barcelona", que dóna unes explicacions respecte a la legalitat o il·legalitat d'aquestes eleccions, que és una delícia. Tant de bo ho poguessin llegir tota aquesta gent que he sentit avui, perquè sembla que haguem comès un crim!

Aquí el teniu

Quan torni a néixer...

2011-04-11T00:47:00.002+02:00

... es veu que el meu avi la cantava...

avui he vist Pagliacci i també Cavalleria rusticana.

Aquí Ridi, pagliacco... (Leoncavallo)

Crec que quan torni a néixer seré cantant d'òpera. Espero ser mezzo o soprano. Com a molt, contralt. No seré pas un tenor ni un baríton ni un baix. Espero! (a no ser que neixi home...)

Aquí l'intermezzo de Cavalleria rusticana (Mascagni)

Benmirat, també podria ser director d'orquestra... o directora, és clar.

Somniar és baratet...(fins que se n'adonin els d'Hisenda)

Allò que tal vegada s'hauria esdevingut

2011-04-10T10:36:00.003+02:00

Avui compliries anys i segurament ho celebraríem amb un pastís amb 59 espelmes.

I, saps què? el més segur és que haguéssim sortit de bon matí, tal com hem fet el teu bon amic i actual marit meu i jo, per votar SI al dret a decidir per nosaltres mateixos allò que volem per al nostre petit país.

Immoralitats

2011-04-06T13:23:00.000+02:00

Així s'ho agafava el Buenafuente, segurament, per allò que les bestieses, amb bon humor, són més digeribles...

però a mi encara no se me n'ha anat la mala llet. Es pot ser més immoral?

I com diu aquell, no hase falta desir nada más...

És veritat, que estimo Barcelona!

2011-04-03T12:25:00.001+02:00

Ahir, a l'Ateneu de Barcelona hi va haver la presentació de "Barcelona, t'estimo", llibre en el que també he col·laborat amb un relat curt.

Va ser un acte entranyable, amb la gent de l'Associació de Relataires en Català, associació a la qual pertanyo des de fa un any i que, a part d'ajudar a donar a conèixer als escriptors novells com jo (n'hi ha que ja són força consagrats) és una boníssima eina per reivindicar la nostra llengua. Ep! he dit novells, no joves, eh? (n'hi ha de joves, també!)

Reivindicar el català sempre és d'agrair; tots sabem la mala època que està travessant. De què em sona, aquesta darrera frase? Em fa l'efecte que ens caldrà sempre, fer aquesta reivindicació, jo que em pensava, allà pels anys vuitanta, que era un tema que la resta d'Espanya ja tenia assolit, comptar amb el català, l'euskera i el gallec com a llengües pròpies al costat del castellà. Però es veu que no, es veu que mai no podem abaixar la guàrdia, quina llàstima...

Progresso Adequadament...

2011-03-29T00:10:00.003+02:00

... i per això la setmana que ve estrenaré unes flamants ulleres...

Les meves primeres ulleres que em permetran:
   - tornar a veure el rellotge
   - poder mirar de lluny i de prop sense haver-me-les d'anar posant i traient
   -poder llegir altra vegada els prospectes dels medicaments sense demanar auxili
   - poder fer una fotografia o filmar veient exactament què fotografio o què filmo
   - poder veure el mòbil sense acostar-me'l fins al nas o sense haver-lo d'allunyar fins que no puc més perquè ja no em queda braç...

   Ostres!

   Ostres, ostres, ostres... li he preguntat a l'òptic: - i també podré tocar bé la guitarra?

- De tot, podràs fer de tot - m'ha dit -

- Que bé! Sempre m'havia fet il·lusió saber tocar la guitarra, ves per on...

Les meves primeres ulleres... snif, snif... progressives!

hehehehehehe!

El proper dia li preguntaré si també puc escriure poesia!

;)

El Paseante diu que m'hauré de posar unes orelles i un nas... hehehe! (del bigotet en podríem prescindir, no?)

Iogui i Bubú

2011-03-24T09:08:00.000+01:00

Ahir anava passejant la Taca i escoltant Rac1, com gairebé sempre escolto. Al programa d'en Basté cada dia fan un concurs, allò de donar una definició - que pertany als mots encreuats de Màrius Serra a La Vanguàrdia- i els oients podem enviar la solució, via mòbil. Sempre sortegen alguna xorradeta. Aquesta vegada són dues entrades per a l'IMax.

La pregunta era per gent com jo, que de petits havíem vist els dibuixets d'en Iogui i en Bubú, amb les seves peripècies pel parc de Yellowstone. Recordo que eren una mena de "carpantes" (un altre personatge de còmic, per qui no conegui en Carpanta, que sempre tenia gana). Bé, doncs, els dibuixets del Iogi i el Bubú eren horrorosos però com que a la tele només hi havia el canal normal, que era una merdeta i l'UHF, que era una merdeta una mica més intel·lectual, doncs jo els veia mentre berenava.

Amb la meva amiga Marta (que jo sàpiga, ni té blog ni xateja ni res, la meva amiga Marta, que fa molt temps que li he perdut la pista) amb la Marta el que fèiem era imitar les veus de qualsevol objecte, animat o inanimat, que sortís per la tele. Exemples: l'ànec Donald, en Pedro Picapiedra, els "xiripitiflàutics" (déu n'hi do) i també els famosos óssos de Yellowstone, que sempre es fotien el berenar de les persones de bona fe que anaven amb les seves cistelletes al parc (us recordo que sóc tan antiga que el parc encara no havia sofert aquell terrible incendi que va patir molts anys més tard)...

La pregunta de Màrius Serra era "La pesta que podria tenir el company de l'ós Iogui al parc de Yellowstone".

Ràpidament vaig agafar el mòbil i vaig escriure l'sms, pensant: és tan summament fàcil, que no hi ha cap mena de possibilitat, però em fa gràcia, pel que té de records i "batalletes". I vaig escriure: MOT BUBÒNICA i sobre tot, sobre tot, sobre tot, el meu nom.

Quan ara fa una estona en Basté ha dit el meu nom per la ràdio he pensat tres coses, a saber:

1) La probabilitat que et toqui un premi d'aquests, existeix, encara que ja t'hagi tocat una vegada (l'any passat també vaig guanyar, però llavors eren 100 euros). O sigui que no fan trampes.

2) Que velleta sóc!!!! (per saber-ho només havies de posar un cognom a la pesta i posar-hi bubònica tampoc no era tan difícil. El difícil era saber que l'amic del Iogui es deia Bubú) i només es podien conèixer els óssos, "tenint una edat, o fins i tot, dues".

i 3) mira tu amb quina mena de xorradetes t'entretens!

ja ho veieu. I a més, l'anècdota m'ha donat per fer-ne un post.
Un altre post nostàlgic.

i és que...

Ahir va morir un mite. Una dona que quan jo era petita ja la veia gran (guapíssima, però gran), l'Elizabeth Taylor. Qui no recorda la seva Virgínia Wolf? ... per dir-ne una que no han dit a la ràdio, que han parlat de les seves pelis sense anomenar aquesta, que jo trobo genial!

Se'ns van fonent els mites, cada setmana ens asssabentem de la mort d'algú a qui havíem admirat o que ens havia fet companyia de menuts...perquè la vida no passa en va.

Ahir, Norbert Bilbeny, en no recordo quin programa, parlava del temps com un constructe que ens fem els humans.Li vaig donar, mentalment, la raó. M'agradaria molt mantenir una bona conversa davant d'una tassa de cafè, amb gent com Bilbeny!

Jo no sé què faré, quan comencin a desaparèixer, ja no els mites, sinó companys i companyes de la meva edat, com els passa als avis (bé, i a nosaltres també, per suposat, però per ara, encara són excepcions). Vull dir quan comenci a passar "perquè toca".

Encara recordo la meva àvia que deia "S'ha mort Fulaneta. Era una noia molt trempada". I la noia potser tenia 80 anys...a mi em feia molta gràcia. Ara ja comença a no fer-me'n tanta. He vist morir un marit als 35 anys i una pila d'amics i amigues molt joves, però, com dic, això són excepcions. El meu pare va morir a l'edat que més o menys "toca", però també va suposar un buit, un gran buit. I oncles, i ties... ara la meva mare és una noia de 83 anys i de tant en tant hi penso... quan falti, hauré perdut tots els referents...no hi ha pressa: la gent d'aquestes edats solen dir que ara no els va bé, morir-se, encara.

Com diuen que va dir l'altre dia la Killie Minogue, m'ho passo tan bé en aquesta vida, que no tinc cap intenció de marxar. I jo afegeixo: malgrat tot!

Com veieu, l'ós Iogui ha donat per molt!

Iogi i Bubú, en plena feina!