Literaturitzats, imputats, periodititzats i estacats

La Maria Aladern, una escriptora blanenca, m'ha demanat que li presenti, junt amb la Carme Melchor, la seva darrera novel·la, El bram de l'aigua, que encara no ha vist la llum, però la veurà ben aviat.

Estic francament emocionada. Gràcies, Maria!

La setmana passada no us vaig explicar com va ser de reconfortant passar el matí de dissabte a la llibreria Serret de Vallderroures, tal com us havia comentat que faria.

Doncs només tinc paraules d'elogi per l'Octavi, per com em van tractar i estic contentíssima pels aproximadament vint llibres que es van vendre i que vaig dedicar amb molt de gust.

A veure si seré capaç de posar aquí les fotos que tinc al facebook (ho intentaré).

Diumenge, vam esmorzar i vam tornar a temps per acudir a la Plaça de Catalunya a donar suport a Omnium i a l'ANC, que, al seu torn, ens donaven suport a tots els catalans que volem la independència.

No sabria com dir-ho, així que queda dit, i queda entès, oi que si?

I aquest darrer cap de setmana ha estat més tranquil; amb una calor estiuenca, el canvi d'hora, que genera tantes passions, a favor o en contra. A mi m'és igual, el canvi d'hora, però no entenc per què l'hem de fer.

Econòmicament val la pena? i si és així... qui se'n beneficia? perquè les factures de la llum que arriben a casa meva són pitjors cada vegada. Em diuen que em fan les factures molt més entenedores, i jo, que em sembla que tonta del tot no sóc, no entenc res. Però continuen apujant-la.

Ergo... qui es beneficia d'aquesta hora canviada?

Si el meu fort fos l'estadística, ja hauria fet una gràfica per comprovar que, potser cada minut, hi ha un escorcoll, imputació o el que sigui, cap a algun polític català, sigui veritat o no.

S'emparen en el condicional: Podria ser que Fulano de Tal tingués un compte a Suïssa.

Si, també podria ser que jo tingués un compte a les illes Caiman, però no és. També podria ser que jo anés per president de la Generalitat, poder, podria, però no és. També podria ser que em volguessin donar el Premi Nobel de literatura, poder, podria, pero no és. I així... podria ser qualsevol cosa!

El condicional no és una condició (valgui la redundància) per acusar impunement a tot quisqui! I tanmateix, hi ha una classe de periodisme que el fa servir per a ús particular.

Sí,si, em podeu dir que avui també han imputat, escorcollat i no-sé-què-més a cinquanta-no-sé-quants entre polítics, empresaris i demés fauna (amb tot el meu respecte cap a alguns polítics, alguns empresaris i alguna fauna diversa). Dic fauna amb tot el "carinyu", ep!

Però és que a mí ja em patina tot, així que no mel's crec. No em crec res, ni com Sant Tomàs (per molt que toqui físicament els diaris on vénen les notícies, per molt que senti amb aquestes orelles que Déu em va donar, el que diuen per la ràdio, NO ME'LS CREC).

Marxem ja, netegem tot el que està brut i comencem de nou, va! A què esperem?

Aps, m'oblidava de dir que Mr. Iceta mai no ha estat sant de la meva devoció, però amb les seves paraules d'ahir a Catalunya Ràdio, que van sentir aquestes orelles que Déu em va donar i blablabla... Mr. Iceta m'ha caigut als peus. O més avall.

Ja s'ho faran, els socialistes. Quina santa llàstima (jo els havia votat, "años ha").

I què me'n dieu, de la prohibició de cantar "L'estaca" a Badalona? Us ho podeu creure? Perquè a mí encara em costa de creure que en ple segle XXI jo em vegi escrivint això.

Buf,buf,buf!

En tinc més, però no caldria...

I també...

Aquest dissabte, 18 d'octubre, seré a la llibreria Serret, a Valderrobres, signant "Dones de vidre".

Ja us ho havia dit?

És que sóc molt pesadeta!

Au va, si no voleu comprar el llibre, no ho feu. Veniu a veure'm, allà estaré, al costat de l'Octavi, aquest veritable dinamitzador de la cultura.

Us explicaré un secret: si no hagués estat per l'Octavi, potser aquest llibre no hauria sortir mai a la llum. Sí, com ho llegiu: ell va ser un dels meus motors!

Tot per la pàtria (la nostra)

Votarem el que calgui, el dia que calgui.

Anirem on faci falta.

Cantarem consignes suggerides o espontànies.

Mostrarem que som i què som. I que volem ser i què volem ser!

I també, què NO volem ser.

Ens veiem a la Plaça de Catalunya aquest diumenge.

I ens trobem a les urnes, siguin d'or o de cartró.

A río revuelto...

No parlaré  només de l'episodi del gos Excalibur, que penso que ara mateix simbolitza la impotència que sentim molts sobre la manera de fer de les autoritats competents al país, però res més. Jo també demano la dimissió de Mato. De Mato i del govern en pes, però no  pel cas del gos, no.

De cap manera podem fer passar la vida d'un gos per davant de la vida de milers d'humans que estan patint amb tot això de l'Ebola. De cap manera!  I això que vagi per endavant!

Però si que crec que ens hi hem aferrat com a llagastes, davant un panorama de corrupció impune, de desgovern, de mentides, de fàstic... i hem pretès "salvar" un gos (que, per altra banda, encara no teníem ni idea de si estava contaminat o no, que potser no ho estava) 

Hem pretès salvar un gos, dic, de la mateixa manera que vam sortir espontàniament  primer, deixant-nos mig dirigir, després, per fer manis, per fer cadena humana, per formar una V amb els colors de la nostra bandera, etc...

I si ens ho demanen ben demanat, potser seríem capaços de cantar el Virolai fent la vertical i a capella (adverteixo que cantar de cap per avall costa moltíssim).

Però és que ja estem de cap per avall! 

Ja ens ho han pres tot, i encara ens volen prendre la dignitat.

I ja no parlo només del cas de Catalunya, perquè ara estem (estic) començant a barrejar tots els conceptes, arriscant-me a que no se m'entengui. No perquè qui ho llegeixi no ho pugui entendre, sinó precisament per la barreja que estic fent. 

Un totum revolutum que em produeix basques i m'anul·la part del cervell "pensant", per fer-me derivar en un barrejat de  sentiments que em col·lapsa fins al punt que no sé ni com explicar-me!

I sabeu què és el que més em fot, de tot plegat? Doncs que mentre els pretesos partits "que estan -teòricament- junts pel dret a decidir" es barallen com nens al pati de l'escola, els "listillus" com Iceta o Sànchez Camacho, ja van preparant la indumentària per presentar-se a les eleccions, com a candidats a la presidència de Catalunya. No veieu, com es freguen les mans, tot bavejant?

QUIN FÀSTIC, TOTS PLEGATS!

Redecoració

No us ha passat mai, que teniu una habitació de la casa plena a vessar, que cal arreglar-la, redissenyar-la i fer-la habitable, després d'haver separat allò que ja no necessitem, allò que està passat de moda, allò que ens fa sentir malament, d'haver llençat la merda...

Doncs així és com veig jo el país ara mateix: es necessita una bona endreça. 

Primer de tot, llençar tota la merda (serà difícil, però no pas impossible).

Després, separar el gra de la palla. I creieu-me, hi ha moltíssima palla! Moltíssima més de la que ens puguem pensar, però disfressada de gra, així que cal anar amb compte!

Arraconar allò passat de moda, no tant per démodé, sinó per obsolet. Però, atenció: quedar-se amb alguns conceptes que podrien semblar vells, però que són fruit de l'experiència i de vells no en tenen res. Llençar l'obsolet, conservar l'important!

Tot el que ens produeix nàusea, fàstic, vomiteres directes... fora!

I una vegada el país més o menys netet... amoblar-lo de nou, aprofitant tots aquells mobles que dèiem: que "semblen" vells, però que estan carregats d'experiència, d'història, de vivències, de bon rotllo i que ens poden servir força, encara.

Que fàcil, no?

(imatge treta d'aquí)

la vida és allò que ens passa pel davant mentre nosaltres anem fent plans ( John Lennon)

Se'm fa difícil entrar per escriure. Normalment entro a llegir-vos als més habituals, encara que no deixi comentaris (o no sempre, o no gaires).

Se'm fa difícil perquè la vida és com és i si un dia , ja no sé si dir llunyà, però potser sí, perquè ja fa molts anys, que tinc el blog... si un dia ja llunyà disposava de molt de temps - tot i treballar moltes més hores que ara- ara puc dir que disposo de moltes menys hores. Contradictori, veritat?

O potser és que les hores se'm fan més curtes?

O potser jo vaig més lenta, fent les coses?

O potser és que hi ha hagut tants canvis a la meva vida que les coses que tinc per dir ja suposo que no tenen el mateix interès que podien tenir en aquells dies ja llunyans...

O jo què sé!

Segueixo amb molt d'interès tota l'evolució política del nostre petit país. Amb interès, amb indignació, amb ràbia, amb amor, amb... amb què? amb esperança! la veritat és que cada dia passo per diferents estats anímics, depenent del que va succeïnt.

Els fills i les joves van fent la seva vida, molt lligada, actualment, a la nostra. És curiós: passen els anys, l'adolescència queda llunyana i l'adultesa de tots ells, la seva condició de pares i mares, la nostra condició d'avis... tot, tot ha canviat. I ara els tenim més a prop. Ja ho té, això, la vida!

Segurament, des que vaig començar a escriure al blog fins ara, ja dec haver canviat totes les cèl·lules del meu cos. Ni una sola cèl·lula queda, de l'Arare que va començar a escriure. Ni una.

I tanmateix, em resisteixo a tancar el blog, em resisteixo a deixar que la virtualitat s'emporti tantes pàgines viscudes, comentades, somrigudes, plorades. M'hi resisteixo!

Aquí estic, sobrevivint.

Així que, de tant en tant continuaré donant la tabarra.

Una forta abraçada per tothom!

Dilluns vam enterrar una dona de 58 anys, coneguda de tota la vida. No puc dir que fóssim grans amigues perquè mentiria, però sí que puc dir que era una de les persones més optimistes i amb més "bon rollo" que he conegut!

A ella i a la seva família, els dedico aquesta cançó, que forma part d'un imaginari comú amb la gent que vam fer la nostra primera carrera durant els anys 70's.